Don Giovanni
Durant el viatge d’aquest any al “Taló de la Bota” d’Itàlia, vam estar visitant la preciosa ciutat de Lecce. Al migdia vam anar a dinar a un restaurant i com tots els dies després el que volia prendre un cafè s’anava a cafeteries on podies degustar d’un saborós cafè italià. Jo personalment no i anava perquè ja ho prenia en l’esmorzar i això de prendre dos cafès al dia per als meus nervis hagués estat massa, encara que els meus desitjos era prendre’ls perquè els cafès de itàlia són el súmmum dels súmmum’s.
Mentre ells prenien aquesta estimulant beguda, una amiga de viatge i jo ens vam anar a visitar algun carrer proper per contemplar la bellesa de les seves façanes com també les botigues originals que havia d’artistes pintors, i la veritat que sinó hagués estat per la butxaca hagués comprat un parell de quadres. Quan vam sortir ens vam trobar amb aquest senyor de les fotos, al primer moment em vaig recordar de l’germà de la reina Fabiola (Jaume de Mora i Aragó). Anava amb un caminar elegant i bohemi semblava sortit de principis del segle passat. Es diu Don Giovanni, viu en uns dels palauets al carrer que jo estava en aquells moments. Li vaig preguntar millor dit, li ho vaig dir en signes, que si podia fer-li les fotos, es va treure el barret del cap i ens va saludar. Anava amb un auricular a la seva orella, ens va preguntar d’on érem i jo li vaig dir que de Barcelona (avui en dia Barcelona tothom el coneix per diversos motius) Ens va preguntar diverses coses però la veritat no ho vam entendre molt perquè estava parlant en algun dialecte de la zona. Va sortir en aquell moment la propietària de la botiga on jo volia comprar els dos quadres i que parlava una mica el castellà i ens va dir el que Don Giovanni ens preguntava, vam conversar uns moments del perquè estàvem allà, que si ens agradava la ciutat etc etc. , després ella em va comentar que Don Giovanni era descendent d’un noble de la ciutat i que era molt popular per aquella zona i que era molt bona persona, però les seves rareses de vestir-se així, és perquè enyorava la rica infantesa en què va viure. En saber que ens agradava l’art i les coses antigues ens va convidar a visitar el seu palauet, però vam haver de declinar l’oferta ja que ens estaven esperant per anar a visitar la població d’Otranto.
Però ..... la veritat és que m’hagués agradat poder visitar un palauet típic italià.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada