El Pep de cal Sant
El Pep, era de la meva població de tota la vida com jo, ens portàvem tres anys de diferència, ell era més petit que jo, ens saludàvem com ho fas amb tothom en un poble, però no hi havia aquesta amistat de ser amics, suposo que és que quan un és petit i en això crec que ens passa a tots, només mirem als qui són més grans que nosaltres per allò que un els vol imitar.
Encara que digui això en un poble gairebé sabem totes les vicissituds dels altres, ell no va tenir penso jo sort en els seus treballs i menys en l’últim. Crec que estava desitjant jubilar-se per poder estar lliure, pero un any abans de la seva jubilació, li diagnostiquen aquesta malaltia que molts no la diuen pel seu nom i que es diu càncer. Sincerament em vaig compadir d’ell perquè se li acabava una il·lusió de poder estar lliure de tot i gaudir una mica de la vida ja que crec que s’ho mereixia.
No sóc d’admirar a la gent que son importants i et diuen que fan això i allò altre, sóc d’admirar a les persones senzilles que lluiten per la vida i que de postres no han pogut gaudir una mica d’aquest món en què vivim.
L’he admirat per la seva enteresa durant aquests quatre anys lluitant contra la malaltia i que quan li preguntaves per la seva salut ell sempre et responia en positiu.
L’he admirat perquè cada mes s’anava al cementiri a visitar la seva família, pares i germans.
L’he admirat perquè sempre que anava a missa, es posava a la part de darrere com aquells que van a una casa i no volen molestar.
L’he admirat perquè en els últims moments en què veia el seu desenllaç, va demanar anar-se’n en pau amb Déu i amb els altres.
Sabeu perquè he admirat tot això? Perquè crec que jo no seria capaç d’admetre tot això, i de la putada que m’hagués donat la vida.
Crec Pep que com a creient que vas ser en aquest món, estic segur que Déu t’ha agafat en el seu si i que ara des d’allà podràs gaudir d’una vida molt millor de la que havies viscut a la terra.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada