Mn. Joan
Crec que les persones que ens passen per davant de la nostra vida, sempre hi ha alguna d’elles que ens marca sobretot per la seva manera de ser o d’actuar i de pensar. Elles de vegades et fan descobrir (les persones intel·ligents no t’ho diran directament però sempre ho captes) les maneres diferents de veure la vida i el món, la qual cosa vulguis o no això t’enriqueix.
De Mn. Joan en vaig sentir parlar, quan jo era petit a casa dels meus padrins materns. (1) Al final d’aquest escrit i com a curiositat, posaré el motiu d’aquesta relació entre ells.
La primera vegada que el vaig conèixer va ser per pura casualitat com moltes coses que ens passen a la vida. Unes veïnes del meu poble em van dir que Mn. Joan feia un viatge a Egipte i a Israel, era l’any 1999 i faltaven pocs dies per poder un inscriure’s. (elles no volien anar dues dones soles en un viatge sense conèixer a ningú mes .... jejeje). Em vaig apuntar i la veritat em va agradar com ho organitzava, com també les persones que componien aquest viatge, i ..... sobretot la forma de comentar la religió quan vam estar per Terra Santa. Era un biblista i expert en Sagrada Escriptura. Personalment sempre he mirat d’entendre la religió tocant de peus a terra com a simple humà que sóc, i ell em va corroborar el que jo pensava.
Ell em va fer aficionar a les Icones, ja que un dia que estàvem a Jerusalem, era l’últim dia i com en tot viatge es té un petit temps lliure, ell em va dir: “Vaig a una botiga d’Icones, vols venir?”. Com a curiós que sóc (potser ho sóc massa jejejeje) vaig acceptar la invitació. Mentre anàvem cap a la botiga em deia que a l’Orient mai deien pintar icones sinó que diuen escriure icones ja que són narracions pictòriques. Ens vam firar els dos, ell per un encàrrec i jo perquè gràcies a les seves explicacions, vaig entendre millor l’art Oriental de la iconografía.
Vaig continuar amb els seus viatges i en els mesos de febrer, quan fèiem la Calçotada un petit grup del Camp de Tarragona, ell venia i ens comentava el proper viatge, del qual crec jo que ja ens reservava les places per nosaltres perquè sempre omplia encara que hagués volgut viatjar a la lluna.
Va publicar dos llibres, el primer es va anomenar “Pessics” (humor i saviesa orientals). No ser si us heu fixat que si algú us vol explicar “alguna cosa” per la qual et vol fer pensar, si abans et fa riure, aquesta “alguna cosa” entra millor en un mateix?. Em deia que la gent que mai riu, no és gent seriosa. Quan vaig comprar el llibre vaig voler que m’ho dediqués i em va posar el següent dedicatòria: A l’amic Anton Francesch per ajudar-lo a no perdre el seu bon humor.
L’any 2005 vaig deixar d’anar amb ell perquè tornava a repetir viatges, i amb un grup d’amics vam iniciar i organitzar altres viatges pel nostre compte i em van triar a mi perquè els organitzés (Sense comentaris per la meva part en aquesta elecció, a canvi em va servir per tenir una nova experiència en la vida molt positiva.). I jo els vaig planificar a l’estil de Mn. Joan. Quan vam tornar del viatge em vaig anar a veure-ho a casa seva per dir-li el perquè de tot plegat. La veritat és que va estar content de la nostra iniciativa. Per aquells dies feia poc que havia publicat el seu segon llibre “Pessigolles” m’ho va regalar i m’ho va dedicar amb les següents paraules: “A l’amic Anton Francesch bon deixeble en l’organització de viatges, que ha superat a el mestre”. Després abans d’anar-me’n em va ensenyar un escrit – esborrany que estava fent dient que per motius de l’edat volia deixar de fer viatges.
Aquest escrit sortosament va quedar en un calaix i continuar fent viatges, va venir sempre a les calçotades que fèiem i que de vegades ens reuníem més de cent persones i ell exposava els seu viatge i jo el nostre (Grup Català).
En el penúltim viatge que vaig fer amb ell que vam anar a l’Iran l’any 2014. Quan fèiem el canvi d’avió a Istanbul, vam parlar un moment, mentre esperàvem l’avió i em va comentar que va estar a punt de no venir perquè la nit anterior no es va trobar molt bé. Li vaig dir que si necessitava ajuda meva durant el viatge en l’organització del dia a dia, que podia comptar amb mi.
En el seu últim viatge l’any 2016 que vam fer a “Moscou i l’Anell d’Or”, ja va venir més aviat com d’acompanyant.
Vaig anar a veure-ho quan ja estava malalt i estant allí, em vaig recordar d’un altre amic savi com ell, que un dia em va dir: Quan una persona té un alt càrrec o fortuna, li vénen com a mosques molts aduladors, però .... aquests mateixos, quan un es jubila o se li acaba la fortuna, s’evaporen com l’alcohol. (Aquí ho deixo i com Tardà deia : Perdoneu però algú ho havia de dir.) .
Aquest dimarts ens vas deixar, amb la humilitat que el caracteritzava, i que jo sempre el recordaré com “El mestre Mn. Joan”
(1) Mn. Joan, era nebot de la germana de llet de la tieta Tresina (germana de la padrina) i que era de Mont-roig es deia Lola i el seu home Miquel , que treballava de zelador a l’Institut Pere Mata de Reus i tocava l’acordió, aquest acordió que tenia , li havia portat d’Itàlia (Roma) Mn Joan Aragonés, on estudiava Sagrades Escriptures a la Universitat Pontifícia i al ser capellà no els deien res a la frontera , ja que aquí eren molt mes cars.
Encara recordo a casa quan li van venir a ensenyar a la tieta Tresina i el va tocar ,encara era el “cuarto” del davant com dèiem aleshores , recordo que aquest acordió, era el doble de gran del que tenia el tiet Pere.
Aquest matrimoni, no varen tenir fills, tenien una vespa de l’època i alguns diumenges a la tarda quan venien de Mont-roig passaven, perquè la tieta i ella s’estimaven molt. (Comentari del meu cosí Josep Borràs)
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada