Comiat d'un estiu atípic.

 

Comiat d'un estiu atípic.

     

      Ja estem el mes de setembre, i com és natural anem notant que la llum solar va decreixent, però encara no s'ha acabat l'estació estiuenca, perquè ens queden uns dies, però si que s'ha acabat la il·lusió i el descans que normalment desitgem quan ve l'estiu. 

     La segona estació de l'any és temps de poques notícies, més aviat de tranquil·litat pensant que el dia hi ha mes hores de sol i això fa que les persones en general estiguem mes relaxades i mirem de divertir-nos.

     Però el d'aquest anys .... ha estat atípic, ple de notícies de tota índole tant de civils, com de religioses i com també de travetes, d'enveges etc etc.

     Feia temps que no escrivia en aquest blog però també haig de dir que tot aquest temps d'absència,  vaig començar a escriure mes de deu articles i que al final o no els vaig acabar o no vaig voler publicar-los, per un motiu molt simple i és que no m'agrada crear polèmiques ja que els meus escrits, podien ser mal interpretats.

      No m'agrada parlar per aquí ni de política ni de religió, però avui voldria parlar del que passa a l'Afganistan, en què tots ens esquincem les vestidures pel que succeeix en aquest país. Amb mes de 20 anys de guerra civil, hem anat els "occidentals" a "salvar-los" i mira per on com ha acabat la cosa, i com diem aquí "Com el Rosari de l'Aurora". Ara ens fan veure el mal que ho passaran les dones i les nenes en aquest país. I em pregunto jo : S'ha fet alguna cosa per a evitar-ho?. Penso que tot a estat per interessos de països (País estratègic en les conduccions de gas i de petroli, moltíssims minerals com el Liti que serveix per a fer bateries recarregables) i de la resta com les persones que volien fugir i les han deixat allí a la seva sort. Aquesta actitud ens demostra l'interès cap als seus habitants i que en el fons els importa un rave tot el que els passi.

     Ens diuen els efectes del mal tracte que poden tenir les dones i penso ..... es preocupen de les persones d'aquesta religió i que viuen amb nosaltres en occident perquè això no els passi aquí?. 

     Narraré una petita història que vaig viure. Un dia per assumptes personals vaig ser a casa d'una família musulmana, el pare em coneixia i vaig voler parlar amb la seva filla jove i major d'edat per a mirar que estudiés el català i així poder desembolicar-se amb normalitat dins de la nostra societat. Em van dir que en aquell moment no era a la casa però jo la vaig veure que mirava de reüll des del fons del passadís. Li vaig insistir diversos dies al seu pare que ella aniria amb una professora de català dues hores cada setmana i als voltants del migdia. Cada vegada em posava excuses dient-me que ella no volia fins que al final em va dir el següent : Si li passa alguna cosa a la meva filla et faràs càrrec tu d'això?. Li vaig contestar negativament ja que ella és major d'edat i a més aniria a classes en un lloc cèntric de la població. Al final el pare va accedir i ella va anar amb ànims d'aprendre, era intel·ligent i per cert molt maca. Se li notava aquesta petita llibertat a aprendre i de poder sortir del seu àmbit familiar. Va durar això molt poc primer perquè la van voler casar amb un home i que al final les famílies no es van avenir en les "negociacions". Mes tard van trobar una altra persona que potser ella poc o res l'havia conegut personalment i la van casar amb aquest últim. Penso en aquests moments que aquesta jove si hagués pogut triar segur que fins i tot hagués pogut estudiar en la universitat perquè es veia intel·ligent però ..... .

    Em pregunto hi ha diferència del que passa al nostre país amb el que succeeix a l'Afganistan?. Això d'aquí no es comenta, però d'un país llunyà que bo ens agrada dir-ho com si en occident tot fos normal.

      En aquests moments recordo un comentari que vaig fer al nostre guia en el meu viatge a l'Iran sobre els costums islàmics. I ell em va contestar : "Vosaltres en aquests moments esteu l'any 2014 (Any que vaig visitar aquest país) per a nosaltres encara estem l'any 1436. I et pregunto que és el que fèieu vosaltres en aquest any cristià en nom de Jesús ?, ens falten 578 anys per a actuar com vosaltres". Ho vaig pensar  i vaig assentir que segurament tènia tota la raó.

      La pregunta final que em faig: Perquè els dirigents polítics i els religiosos d'orient i d'occident, distorsionen la política i la religió per als seus interessos personals? Perquè la humanitat no ens adonem del que en realitat fan? Qui té la culpa de tot això..... Ells (dirigents polítics i religiosos)? o nosaltres de no percebre-ho i de no posar el nostre granet de sorra per a solucionar-ho?

Alireza i Ahmad

Alireza i Ahmad

Era un esplendorós diumenge del mes de maig quan vam anar a visitar el "Palau Chehel Sotun" de Isfahan al Iran. A l'arribar, vaig veure en el seu interior les pintures murals de la sala de banquets (un altre dia posaré unes fotos d'aquest palau) els meus ulls van quedar abstret per la seva bellesa pictòrica, vaig gaudir contemplant aquesta sala i després vaig fer diverses fotos, però com volia agafar les pintures amb diversos detalls d'elles doncs ...... m'estirava a terra perquè no em vibrés massa l'objectiu i em poguessin quedar el més nítides possibles les fotos. Mentre anava canviant postures i maneres de fotografiar em vaig fixar que hi havia a prop meu un avi amb el seu nét. Segur que devien pensar que havia d'estar una mica boig per les meves postures fent fotos. Entre foto i foto els vaig somriure amb una petita salutació de cap; l'avi va correspondre a la meva salutació però el seu nét m'estava mirant com si fos una cosa llunyana per a ell. L'avi es diu Alireza i el seu nét Ahmad. A Alireza se li notava que estava orgullós del seu nét, ja que em va fer gestos perquè entengués qui era l'Ahmad, jo de seguida, vaig assentir també amb un gest de cap expressiva que l'havia comprès. Els vaig ensenyar les fotos que havia fet en aquest palau i els detalls de les pintures que havia fotografiat perquè entenguessin de la meva estirada per terra per fer unes fotos, després l'Alireza em va convidar a que els fes una foto dels dos. Els hi vaig fer tres una de tots dos junts, després la cara de Alireza i després la d'Ahmad. Els hi vaig ensenyar i els hi van agradar (Ho vaig entendre així per la seva expressió de contents). Al final quan vaig acabar em vaig voler acomiadar de ells dos amb el típic gest de portar-me la meva mà dreta al pit del qual ells també van correspondre. He de dir que no he posat la foto d'Ahmad ja que com és costum en mi, no posar per internet fotos de persones molt joves.

Escrit en el Facebook el dia 1 de Setembre de 2014

Fotos

 

El Jovent

 

El Jovent

Szent Ictvan Ter - Budapest

      Era al migdia d'un diumenge de primavera, que en sortir de casa, em vaig trobar amb un jove matrimoni amb els seus dos fills. Ens saludem perquè en un poble tots ens coneixem. Vam parlar de diverses coses, mentre ella de tant en tant anava dient als seus fills que no juguessin i  estiguessin quiets. La mare cada uns cinc minuts els deia el mateix. Al final el marit li va dir que no es preocupés tant d'ells perquè estan en una edat de voler jugar i va concloure: "Em preocuparia si estiguessin quiets ja que em demostraria que alguna cosa estranya els està passant".

      Tot això ve al cas per la liberalització de les condicions dels ciutadans respecte a la Pandèmia.  Passem de no poder-nos moure de la nostra comarca  però ... podíem anar a Andorra (decisions absurdes, com la quadratura del cercle) i a la següent setmana ja es podia viatjar per tot Catalunya, la qual cosa passàvem de la nit al dia de gairebé de no poder-nos moure de les nostres poblacions, a tenir llibertat total, sense fer escalonaments d'ampliació setmana rere setmana. I quan s'ha alliberat ahhhhh .... Déu meu tots s'han posat les mans al cap criticant a aquesta joventut eixelebrada que sortia pels carrers prenent-se la seva "Cervesa" o el que sigui i a més omplint les platges a la nit, i el curiós de tot això és que no ho feien en locals tencats sinó a l'aire lliure que és quan hi ha menys perill de contagi. 

      Que es pensaven que havien de fer la joventut? Quedar-se a casa? Si s'haguessin quedat a casa un pensaria com el pare dels nens : "que a aquesta joventut alguna cosa dolenta els passa". Perquè de per si, la joventut manté una actitud distant i menys afectuosa cap a la seva família. Vol canviar les normes. Eludeix responsabilitats imposades com és en aquest cas. Li interessen mes els amics que la família., etc. etc.

      Durant aquest any i escaig el Covid-19 a tots, i dic a tots, ens ha afectat d'alguna manera negativa aquestes limitacions que hem patit per culpa d'aquesta pandèmia. Els que ja som majors d'edat i que venim d'una educació dura i caduca acceptem amb mes submissió el que ens manin. Però els joves que són el futur del nostre món tenen l'obligació de poder volar, de sortir dels nius i per tant necessiten divertir-se, d'esplaiar-se, de reunir-se amb els seus amics i amigues, i cridar i riure i prendre's un bany en la mar durant la nit si volen. Crec que si jo fos jove hagués fet el mateix.

      L'altre dia comentava aquest exemple : El cava és una beguda riquíssima, que quan la destapes fa aquest “pum” que és el resultat del gas pressuritzat en el cava que, de sobte, s'escapa quan llevem el suro, i surt del seu interior amb força la beguda juntament amb les seves bombolles joves, però ... després es torna tranquil·la per a assaborir-ho en una bona copa. Això és senzillament com ho comparo amb la joventut que aquest tap que els comprimia, aquesta llibertat amb les seves normes en destapar-ho a la vida normal, ha fet que sortissin del confinament omplint els carrers i places per a celebrar-ho. Al cap d'unes setmanes aquest "pum" que ha escandalitzat a molta gent ja no estarà i s'assaborirà tot amb tranquil·litat com es fa amb una copa de cava.

Existir o viure?

Existir o viure?

"No n'hi ha prou amb una bona formació i una bona actitud. També cal trobar bona gent pel camí". Tomás Alcoverro

       Tot ésser humà que està en aquest món ocupa un rol en la vida, la majoria adopten només per "existir", és allò de "l'anar fent" i que la vida el porti per on vulgui sense preocupar-se a ser protagonista de la seva pròpia història, i amb aquesta actitud un està renunciant al seu propi paper a la seva existència. 

     Es diu que per a "existir", només n'hi ha prou en "estar", en canvi el "viure" implica conèixer-se, profundament i ser responsable de si mateix. "Viure" implica arriscar-se. I el major risc és equivocar-se. Però encara que ens molesti en el primer moment, és bo equivocar-se perquè alguna cosa positiva pot un  trobar en el que ha errat. Sabeu quins són els que mai s'equivoquen? doncs les persones que mai  s'arrisquen i viuen la vida tan sols per anar "existint" en ella.

     Tot això m'ho ha fet recordar mirant un DVD del Ballet Nacional Rus "Kostroma". El tinc de record en la meva època que organitzava viatges. Aquests desplaçaments van ser, en el seu moment, una de les meves maneres de "viure" i de superar-me ja que els feia tots personalitzats amb la meva manera de veure cada país, com també pensant en les persones que formavem el Grup, cuidant tot fins a l'últim detall i buscant els millors llocs per visitar. I en arribar a aquests grans aeroports sense que jo hagués estat mai en la meva vida i que mentre anava caminant per sortir de l'aeroport amb tots els papers en regla per així anar a buscar l'autocar que ens estava esperant, notava que em seguien darrere meu, mes de quaranta persones per aquells grans passadissos, la meva ment em deia que mai m'ho hagués imaginat tot aquest espectacle tan encoratjador per ser com sóc en la realitat, i al mateix temps sentir que les pors del "viure" es dilueixen per a gaudir del "viure", encara que a vegades podies perdre a algú del Grup en els aeroports sense que t'avisessin i no els trobaves perquè s'havien anat al WC. però aquestes coses...... són guindes que a un li passen per voler "viure". 

     Ara mateix tinc un somriure en la meva boca, pensant en una senyoreta N. que era la governanta en l'embarcació en què vam fer la major part del viatge. Quan arribem al vaixell, vaig demanar "audiència" per a poder parlar amb ella de les condicions del nostre Grup i del repartiment de visites. En entrar en el seu despatx i saludar-la li vaig  dir que em deia "Antonio", vam parlar amb laxitud mes d'una hora i al final em va respondre : Perdona però per a mi durant el trajecte et diré "Antonio Banderas". De les negociacions que vam tenir els dos hi havia una visita que m'interessava moltíssim però només disposava Ella de setanta entrades per a un total de tres-centes persones que anàvem a bord i no volia anunciar-les ni a la resta dels passatgers i així no tenir problemes, degut a la poca quantitat que tenia d'elles. Al tercer dia de bord em va venir a trobar i em va demanar un favor per motiu d'un canvi en les taules del menjador, vaig parlar d'això amb els meus companys de viatge i van aceptar el bescanvi. Li vaig dir després a la N. que ho acceptàvem, però a canvi Ella ens hauria de fer un favor a nosaltres i que eren les quaranta-quatre entrades. Ho va aceptar i així d'aquesta manera algú de l'embarcació va poder gaudir de la visita.

     He gaudit de nou aquest DVD (reproducció de l'espectacle) perquè en tots els meus viatges organitzats com a cloenda, donava una sorpresa que no la deia a ningú i no estava inscrita en el programa i aquesta vegada vaig trobar adequat aquest famós Ballet. Recordo .... que en acabar de veure l'espectacle em va venir a trobar la A.G., casada amb un del Grup, dient-me : Deixa'm que et faci un petó per aquesta gran sorpresa que ens has donat, ja que segur que nosaltres dos, venint pel nostre compte ens ho haguéssim perdut. 

  Són aquestes coses les que et fan "viure", amb els seus èxits i naturalment amb els seus fracassos que també hi ha de tot, però que en el fons un reconeix que a valgut la pena sentir el que en el seu interior està vivint, encara que a vegades un no s'atreveixi pels motius que siguin, a "viure" en unes certes coses de la seva vida i que al final es queden ancorades en el simple "existir", però hem de ser conscients després que no és lícit buscar culpables de les nostres "no" actuacions. 

     I vosaltres que preferiu, existir o viure? (No es necessita resposta ja que la contestació és tan sols per a vosaltres).

    P.D. : Si algú que em llegeixi, té curiositat per saber com me les congeniava per a fer una sorpresa sense cost addicional a la resta del grup doncs ..... m'ho pot preguntar.  Gràcies

Malgrat tot estic content.

 

Malgrat tot estic content.

      Estem en uns moments de contradiccions, de prohibicions i de perills per a la nostra salut però ... al mateix temps totes aquestes circumstàncies ens fan pensar en les nostres vides i arribar a la conclusió de que hem de trobar tot el que sigui positiu en cadascuna d'elles, perquè crec que és la nostra obligació per a seguir endavant com a persones. 

      Aquests dies va fer un any que vaig haver d'anul·lar un viatge al Líban per motiu del Covid-19, estava organitzat i planejat per un periodista que jo des de jove, havia llegit les seves cròniques en els periòdics els quals estàvem subscrits a casa dels meus pares, primer va ser en "El Correo Catalán" i després en "La Vanguardia". Ell es diu Tomás Alcoverro, persona experta a Orient Mitjà (països que m'encanta saber de la seva història ja que són un dels bressols de la civilització actual). Fa poc que va publicar un llibre anomenat "Tot està per dir" . Però la casualitat va ser que el meu nebot Pere que és periodista m'ho va regalar.  Com que volia saber coses d'ell i de les seves vivències del Líban, ho vaig llegir completament en un parell de dies mentrestant contemplava la mar en direcció a l'Est. En aquest llibre vaig trobar una frase d'ell i que per a mi em va impactar i que resumia una gran veritat respecte als esdeveniments que a un li poden passar en la vida : 

"No n'hi ha prou amb una bona formació i una bona actitud. També cal trobar bona gent pel camí".

      No crec que jo personalment hagi tingut molt d'èxit en la vida, perquè cadascun de nosaltres tenim els nostres defectes i a vegades aquests defectes no ens deixen veure la vida mes allà dels nostres nassos, però haig de reconèixer que en l'aspecte humà estic molt content d'haver trobat bona gent pel camí.

      Avui només citaré un parell de persones que han influenciat en mi i que l'atzar va fer que les conegués. 

      Una de les dues és el J. M., d'ell vaig aprendre a conèixer als altres amb només la mirada i poc més. Era una persona que abans de parlar-li ja deduïa per on anaven els tirs i que cada vegada quan parlava amb ell era com una lliçó de ensinistrament per a la meva vida.

      Recordo en aquests moments, que una vegada em va explicar, un fet real d'una persona molt important que ell coneixia i que tènia moltíssims aduladors al seu voltant, cosa que sempre agrada al que té un càrrec (a tots els alts càrrecs no és veritat però si a la majoria. I d'aquesta col·lectivitat que els agrada la "pilota", són els que no són intel·ligents). Un dia que va poder parlar amb aquesta persona i li va dir que no es fiés de tots aquests aduladors perquè al final quan ja no tingués aquest càrrec tots ells l'abandonarien a la seva sort. Com així va passar que en la seva vellesa, mai va saber res més de tots d'ells, ja que estaven ocupats a ser "llepons" amb la persona que el va substituir.

      La veritat és que no em vaig adonar de tot el que vaig aprendre d'ell fins que ja no estava entre els vius.

      L'altra persona és el J. A., que em va ensenyar i vaig aprendre d'ell,  a organitzar i planejar amb grups i .... mes tard posar-ho jo en practica tot el que d'ell havia après. Un dia que estàvem asseguts esperant un avió em va comentar el següent:

"Procura sembrar i despreocupa't de recollir".

"Intenta posar afabilitat i treure violència".

"Treu odi i posa pau: fes ponts i no fossars.

"No busquis una vida tranquil·la, sinó fructuosa, i no dubtis que serà dinàmica".

"Espera l'altre món fent més bonic i alegre aquest, perquè donaries un mal testimoniatge de la teva esperança si desitgessis un altra vida i desaprofitessis d'aquesta".

      Posar en pràctica tot això ufffff ...... sense comentaris. Però he de dir que ho estic intentant.

          Dir per acabar que també m'han influenciat en positiu, persones que passen o han passat per malalties cancerígenes tant en familiars propis com també d'amics i que m'han donat un exemple de lluitar i tirar cap endavant combatent aquesta malaltia que per mi aixó és molt digne d'admiració ja que per els meus dubtes personals no sé si jo seria capaç de lluitar. Uns s'han quedat a mig camí i altres han pogut sortir airosos, però almenys per a mi tots ells són un model de que a la vida s'ha de batallar.

      Estic content d'haver trobat bona gent pel camí i espero trobar-me encara moltes més. Persones de tot rang social, persones riques o pobres, amb o sense estudis, amb malalties o sense i de totes elles he après alguna cosa en positiu, perquè em demostren que cadascun és ell mateix, acompanyat de les circumstàncies que l'envolten.

Facebook

 

Facebook

      Avui en obrir el Facebook, m'ho fa amb un record que vaig escriure del dia d'avui de l'any 2016 en aquesta xarxa social. Ho transcric aquí com en record a la memòria de la Montse Escolà, ja que fa mes de dos anys que no està entre nosaltres.

      "Bon dia, sempre he admirat a les persones que per una malaltia personal tenen la valentia de tirar endavant i amb ànim de superació. Penso sincerament, que si em passés a mi crec que m'esfondraria. Admiro a moltes persones que han passat per això, i especialment a un familiar meu.

      Ahir vaig passar bona part del dia per anar a visitar per segona vegada a una amiga meva; ja que ella viu una mica allunyada d'on jo resideixo. Haig de dir que m'ho passo molt malament visitant malalts d'aquest tipus, però crec que havia d'anar per veure-la perquè estava segur que ella estaria contenta de veure'm. He posat la meva millor cara al veure-la, i ella amb la seva mirada i el seu petit somriure m'he adonat que també estava contenta de veure'm. Sabeu el que mes m'impacta a mi d’aquestes persones? doncs la gran voluntat que tenen de superar la malatia, encara que els hi caigui el cabell, encara que li caiguin les ungles, encara que de sobte els vinguin fogots de calor i s'han de ventar. etc. etc. I tot ho van superant amb unes enormes ganes de viure que jo sincerament els envejo. 

      Hem comentat que fa cinc anys precisament en aquest mes de Març vaig anar al seu casament i també hem parlat de nous projectes per poder fer de cara el proper any  i d'altres coses mes banals, per això per mi és d'admirar i llevar-se el barret i dir “CHAPEAU” en majúscules. 

      Avui després d'aquesta visita d’ahir, estic content d'haver-hi anat perquè el temps que he estat al costat d'ella l'he fet riure amb les meves “ximpleries”. I …. el riure és bo i saludable. A més m'ha donat un enorme lliçó de que mai a la vida s'ha de defallir.

      Que tingueu un feliç diumenge i ……. viure-ho amb alegria i bon humor.

       Són les 07,58 h."

La filmació

 

La filmació

      Estic assegut contemplant per la finestra, aquest cel ennuvolat i trist. Els núvols estan passant molt de pressa empesos pel vent que ve del cerç, el qual sempre ens deixa les petjades en la naturalesa; que a vegades és per a bé o en cas contrari fent desastres. El mateix que ens passa a les persones durant la vida, que la passem molt de pressa i al mateix temps deixem la nostra impremta en els dos sentits. 

      Estant en aquesta contemplació m'ha rondat en la meva ment moltes coses per a poder comentar. Aquestes coses que un sent en el seu interior però ... que a vegades es barregen les unes amb les altres i no sap un mateix amb quina començar.

      La societat en què vivim no està per a fer cap salt d'alegria, ni a veure un futur ple d'esperances i per això moltes vegades ens refugiem en les nostres vivències anteriors perquè és l'única cosa en què penses i que creus que a valgut la pena viure-les.

      Fa més de vint-i-dos anys que em vaig comprar la primera filmadora per a anar de viatge, pensant que alguna vegada m'agradaria tornar a recordar la vivències que vaig tenir en elles. Mai vaig fer un vídeo amb música de fons, perquè no volia que fos la meva filmació, com un reportatge de documental amb fons de música i explicant els llocs que anava veient. Sempre vaig tenir clar que deixaria el que jo parlava a cada moment i el que deien les persones que estaven al meu voltant.

      I ... m'he animat a veure la primera d'elles, després de vint anys de no fer-ho, i tal dit tal fet, l'he buscat en el meu despatx, m'he assegut davant del televisor, amb uns cacauets de complement i he començat a visionar-la. 

    M'ha fet molta alegria tornar-ho a recordar, veure les situacions, les aventures que vam passar, la companyonia d'entre tots, encara que al principi cadascun anava al nostre aire amb les seves idees però al final tots vam quedar com a molt bons amics. Una amistat que es var anar forjant en el dia a dia i que dura en l'actualitat.

     Més de vint-i-un anys han passat d'aquest viatge i és la primera vegada que assaboreixo aquesta filmació, mentre la meva memòria va recordant fil per randa aquell viatge. Veig que érem ... molt joves si ho comparem amb l'actualitat i penses que el temps no perdona. Et fa alegria veure i sentir persones que ja no estan amb nosaltres i que havies compartit moltes coses amb elles i et ve aquesta alegria a veure'ls però al mateix temps aquesta tristesa de que ja no hi són entre nosaltres. Per això a vegades penso que les persones moren físicament, però no moren en cadascun de nosaltres si elles ens han aportat alguna cosa positiva en la vida, i sempre viuran dins nostre, mentre nosaltres tinguem vida.

      Som com la naturalesa però amb una diferència molt important i és que nosaltres tenim sentiments.