Existir o viure?

Existir o viure?

"No n'hi ha prou amb una bona formació i una bona actitud. També cal trobar bona gent pel camí". Tomás Alcoverro

       Tot ésser humà que està en aquest món ocupa un rol en la vida, la majoria adopten només per "existir", és allò de "l'anar fent" i que la vida el porti per on vulgui sense preocupar-se a ser protagonista de la seva pròpia història, i amb aquesta actitud un està renunciant al seu propi paper a la seva existència. 

     Es diu que per a "existir", només n'hi ha prou en "estar", en canvi el "viure" implica conèixer-se, profundament i ser responsable de si mateix. "Viure" implica arriscar-se. I el major risc és equivocar-se. Però encara que ens molesti en el primer moment, és bo equivocar-se perquè alguna cosa positiva pot un  trobar en el que ha errat. Sabeu quins són els que mai s'equivoquen? doncs les persones que mai  s'arrisquen i viuen la vida tan sols per anar "existint" en ella.

     Tot això m'ho ha fet recordar mirant un DVD del Ballet Nacional Rus "Kostroma". El tinc de record en la meva època que organitzava viatges. Aquests desplaçaments van ser, en el seu moment, una de les meves maneres de "viure" i de superar-me ja que els feia tots personalitzats amb la meva manera de veure cada país, com també pensant en les persones que formavem el Grup, cuidant tot fins a l'últim detall i buscant els millors llocs per visitar. I en arribar a aquests grans aeroports sense que jo hagués estat mai en la meva vida i que mentre anava caminant per sortir de l'aeroport amb tots els papers en regla per així anar a buscar l'autocar que ens estava esperant, notava que em seguien darrere meu, mes de quaranta persones per aquells grans passadissos, la meva ment em deia que mai m'ho hagués imaginat tot aquest espectacle tan encoratjador per ser com sóc en la realitat, i al mateix temps sentir que les pors del "viure" es dilueixen per a gaudir del "viure", encara que a vegades podies perdre a algú del Grup en els aeroports sense que t'avisessin i no els trobaves perquè s'havien anat al WC. però aquestes coses...... són guindes que a un li passen per voler "viure". 

     Ara mateix tinc un somriure en la meva boca, pensant en una senyoreta N. que era la governanta en l'embarcació en què vam fer la major part del viatge. Quan arribem al vaixell, vaig demanar "audiència" per a poder parlar amb ella de les condicions del nostre Grup i del repartiment de visites. En entrar en el seu despatx i saludar-la li vaig  dir que em deia "Antonio", vam parlar amb laxitud mes d'una hora i al final em va respondre : Perdona però per a mi durant el trajecte et diré "Antonio Banderas". De les negociacions que vam tenir els dos hi havia una visita que m'interessava moltíssim però només disposava Ella de setanta entrades per a un total de tres-centes persones que anàvem a bord i no volia anunciar-les ni a la resta dels passatgers i així no tenir problemes, degut a la poca quantitat que tenia d'elles. Al tercer dia de bord em va venir a trobar i em va demanar un favor per motiu d'un canvi en les taules del menjador, vaig parlar d'això amb els meus companys de viatge i van aceptar el bescanvi. Li vaig dir després a la N. que ho acceptàvem, però a canvi Ella ens hauria de fer un favor a nosaltres i que eren les quaranta-quatre entrades. Ho va aceptar i així d'aquesta manera algú de l'embarcació va poder gaudir de la visita.

     He gaudit de nou aquest DVD (reproducció de l'espectacle) perquè en tots els meus viatges organitzats com a cloenda, donava una sorpresa que no la deia a ningú i no estava inscrita en el programa i aquesta vegada vaig trobar adequat aquest famós Ballet. Recordo .... que en acabar de veure l'espectacle em va venir a trobar la A.G., casada amb un del Grup, dient-me : Deixa'm que et faci un petó per aquesta gran sorpresa que ens has donat, ja que segur que nosaltres dos, venint pel nostre compte ens ho haguéssim perdut. 

  Són aquestes coses les que et fan "viure", amb els seus èxits i naturalment amb els seus fracassos que també hi ha de tot, però que en el fons un reconeix que a valgut la pena sentir el que en el seu interior està vivint, encara que a vegades un no s'atreveixi pels motius que siguin, a "viure" en unes certes coses de la seva vida i que al final es queden ancorades en el simple "existir", però hem de ser conscients després que no és lícit buscar culpables de les nostres "no" actuacions. 

     I vosaltres que preferiu, existir o viure? (No es necessita resposta ja que la contestació és tan sols per a vosaltres).

    P.D. : Si algú que em llegeixi, té curiositat per saber com me les congeniava per a fer una sorpresa sense cost addicional a la resta del grup doncs ..... m'ho pot preguntar.  Gràcies