Ens hem tornat bojos?

Ens hem tornat bojos?

     Com cada dissabte vaig amb el meu cotxe a comprar aliments per a la setmana. Miro d'anar a primera hora, això de les 9 del matí perquè hi ha menys gent i sempre he pensat que així un compra amb més tranquil·litat, a més vaig a un Supermercat que és ampli en els seus passadissos, hi ha de tot i a més t'atenen amb la meva llengua materna.

    Abans d'arribar he passat per davant d'una gasolinera de "Low cost" i m'a sorprès de la poca gent que hi havia, ja que normalment hi ha moltes cues.

      Quan arribo al supermercat em quedo una altra vegada sorprès, perquè gairebé tots els pàrquings estaven ocupats, cosa que cada dissabte trobes lloc on un vol. He pensat que no m'hagués equivocat d'hora i que fora més tard, miro l'hora però no, eren les 09,05 del matí. 

      Hi havia molt de moviment dins, gairebé tothom amb presses buscant el seu gènere preferit, mentre les prestatgeries, moltes d'elles estaven buides. 

       Dins del Super, hi havia uns amics els quals moltes vegades ens trobem a la mateixa hora i m'han comentat que ells abans havien anat a un altre supermercat per unes coses en concret i que no han trobat pàrquing al moment d'obrir-lo.

     Comento amb ells, que ens passen informacions per Whatsapp o per altres xarxes i ens diuen que pot haver-hi un problema amb l'oli de gira-sol i tots a comprar encara que molts només usem el d'oliva però ..... com tots compren, doncs un no pot quedar al marge del que fan els altres, i ha de comprar grans quantitats. Per cert haig de dir que no sols Ucraïna produeix oli de gira-sol.

      Ahhh .... els agents distribuïdors comenten que hi ha estoc però com ha corregut la veu doncs tots a comprar.

      Hi ha hagut també la faula que hi hauria vaga de transport cosa que de moment no és veritat.

     I penso ... no ens adonem que ens manipulen les grans empreses, enviant notícies falses i així al final encariran els productes i no serà per culpa de la guerra, sinó al fons nosaltres mateixos que el causem ?.

      A vegades penso que ens hem tornat tots bojos. 

      Per cert ara entenc el perquè no hi havia cotxes en la gasolinera "Low Cost" perquè tots estaven en els "Supers".

P.D.: Haig de dir que he comprat pràcticament el mateix que les setmanes anteriors.

Pare.

 

Pare.

       Un altre escrit que vaig fer a Facebook, i el qual el reprodueixo aquí. El vaig publicar el 8 de març del 2016.

Reprodueixo :

Bon dia, avui voldria parlar d'una persona en concret i de la seva cultura. Es deia Josep i va néixer l'any 1915, abans però permetreu-me que retrocedeixi encara uns quants anys enrere; al seu padrí matern (en la meva població fins fa poc als avis els dèiem padrins ), la seva professió era la de carreter que arreglava els carros dels pagesos, però a més era un home culte; va ser director d'una orquestra i compositor, que per cert a causa algun “espionatge” va haver de registrar totes les seves composicions en la Societat d'Autors perquè no se les copiessin. Anava a peu per les Festes Majors a escoltar concerts a totes les poblacions de la comarca. La seva filla que era la mare del Josep, entenia de música i tocava el piano (en un temps en què les dones només servien per treballar i casar-se per tenir fills), quan es va casar el seu viatge de nuvis va consistir en dos o tres dies a Barcelona , per un motiu molt especial el de poder anar al Liceu a escoltar Opera a les grades de dalt de tot per motius econòmics. El Josep que li hagués encantat poder anar a viure a Barcelona per tenir més amplituds a la vida, va haver de ser pagès per motius familiars, ell no va tenir com a “hobby” la música com els seus avantpassats, però si que li agradava dirigir un grup de teatre (cosa que un fill d'ell i el seu nét, han continuat en el camp cultural i també teatral). Amb esforços d'una època en que els diners no anaven amb molta abundància ell ja estava subscrit al Correo Catalán, després a Tele / eXpres i finalment La Vanguardia. Va ser una persona que va escriure moltes poesies i li encantava fer escrits. Abans de casar-se ja va començar a escriure en un dietari les seves vivències i que va ser interromput uns pocs anys per tornar-lo a continuar durant diversos decennis, fins als seus últims moments (deu ser també per herència que també, té un nét que és periodista i escriptor en l’apartat cultural).

Li encantava la lectura de qualsevol tipus de tema, tant cultural, com polític i religiós.

A l’estiu de l'any 2002 va conèixer i va tenir certa amistat amb el sociòleg, periodista i escriptor Salvador Cardús, i fruit d'això, en el seu llibre "Ben educats" hi ha dues pàgines en què parla d’en Josep.

 Persona que li encantava enviar missatges als seus amics amb el seu mòbil, fins i tot el últim "Reis Mags" que ell va viure, li van portar una  “Tauleta tàctil” i en ella en un mes i escaig es va posar a navegar per internet.

Us preguntareu el perquè comento això ?, doncs perquè avui fa tres anys que ell se'n va anar per sempre als pràcticament 98 anys. He volgut passar tres anys perquè les coses amb el temps es veuen amb més òptica, i retre-li un petit homenatge escrivint com he fet en aquests 10 darrers dies, uns pensaments meus diaris com ell feia en el seu dietari. Els he escrit per a ell que estava tan aficionat als estris moderns; per això he escollit internet perquè penso i tinc la convicció que els haurà llegit des d'on ell estigui. Aquest Josep era el meu pare.

Que tingueu un feliç dia i ....... sincerament aprofitar-ho tot el que pugueu, perquè ..... “La vita è Bella”. Adéu siau

Són les 08,07 h

Records.

 Records.

      Avui en obrir el Facebook, em recorda que tal dia com avui de fa sis anys, vaig escriure dues línies que en aquells moments vaig considerar que les tènia d'escriure. 

     Eren temps en què encara no tènia el meu blog i parlava d'una amiga que per cert ja fa tres anys que ens var deixar. 

   Recordo també que he tingut tres familiars pròxims que ho han patit, i que per sort ho han superat, com també en aquests moments tinc d'una amiga meva que ho està superant. 

    És el motiu el qual m'he decidit reproduir-ho de nou en el meu blog.

Reprodueixo:

Bon dia, sempre he admirat a les persones que per una malaltia personal tenen la valentia de tirar endavant i amb ànim de superació. Penso sincerament, que si em passés a mi crec que m'esfondraria. Admiro a moltes persones que han passat per això, i especialment a un familiar meu.

Ahir vaig passar bona part del dia per anar a visitar per segona vegada a una amiga meva; ja que ella viu una mica allunyada d'on jo resideixo. Haig de dir que m'ho passo molt malament visitant malalts d'aquest tipus, però crec que havia d'anar per veure-la perquè estava segur que ella estaria contenta de veure'm. He posat la meva millor cara al veure-la, i ella amb la seva mirada i el seu petit somriure m'he adonat que també estava contenta de veure'm. Sabeu el que mes m'impacta a mi d’aquestes persones? doncs la gran voluntat que tenen de superar la malatia, encara que els hi caigui el cabell, encara que li caiguin les ungles, encara que de sobte els vinguin fogots de calor i s'han de ventar. etc. etc. I tot ho van superant amb unes enormes ganes de viure que jo sincerament els envejo. 

Hem comentat que fa cinc anys precisament en aquest mes de Març vaig anar al seu casament i també hem parlat de nous projectes per poder fer de cara el proper any  i d'altres coses mes banals, per això per mi és d'admirar i llevar-se el barret i dir “CHAPEAU” en majúscules. 

Avui després d'aquesta visita d’ahir, estic content d'haver-hi anat perquè el temps que he estat al costat d'ella l'he fet riure amb les meves “ximpleries”. I …. el riure és bo i saludable. A més m'ha donat un enorme lliçó de que mai a la vida s'ha de defallir.

Que tingueu un feliç diumenge i ……. viure-ho amb alegria i bon humor.

Són les 07,58 h