Lliçons d’ètica
Era un divuit de maig al matí i després d’esmorzar al Hotel Pars de Kerman (Iran) ens vam dirigir en autocar cap a Rayen que és la capital de districte del mateix nom, on es troba el Castell de Rayen construït totalment de toves (massa de fang i palla, modelada en forma de maó i assecada al sol), i que fins i tot amb els nombrosos desastres de diferents èpoques dons la veritat és que està encara molt ben conservat. També haig de dir que a causa de la seva importància com a llegat històric de l’Iran, l’esmentat castell com també la Ciutadella (llocs de pas de la mítica Ruta de la Seda) van ser declarats com a Patrimoni de la Humanitat.
Seguidament de visitar aquest espectacular castell ens vam dirigir a uns quaranta quilòmetres al sud del país, on està situat el Santuari de “Sha Nematollah Vali” ja que en ell es troba el mausoleu d’aquest mític poeta iranià del mateix nom. I amb el temps la seva tomba, es va anar convertint en un popular lloc de pelegrinatge.
No m’entretindré més a comentar la preciositat de la seva arquitectura que és una de les magnífiques construccions que existeixen de l’antiga Pèrsia, ni tampoc dels seus recobriments en parets i cúpules fetes amb maons turquesa, ja que aquest no és el motiu del meu escrit.
Davant d’aquest Santuari hi ha el Jardí Shazdeh (Jardí del Príncep) i està situat en ple desert. És el típic oasi persa amb fonts d’aigua, que va corrent pel centre d’aquest verger, mentre que als costats un pot passejar a l’ombra de nombrosos arbres.
Eren als voltants del migdia i teníem que anar a agafar l’autocar per anar a dinar. En sortir dels jardins es veien moltes famílies assegudes a l’ombra dels arbres dinant.
Estava jo a punt de sortir del recinte, quan vaig veure un iranià amb barret i amb un bon armat bigoti que em va fer recordar al meu padrí matern, m’ho vaig mirar amb mes detall, pels records que em van venir en ment mentrestant ell estava menjant. La resta de la seva família dones i nens ho feien també a una poca distància d’ell.
Em va saludar i jo vaig fer el mateix i amb signes li vaig esmentar el meu nom i ell em va dir que es deia Mohammad. I a l’instant em va oferir part del seu menjar que tenia a sobre el pa “sangak”. Jo amb signes li vaig dir que no, mentre li donava les gràcies, però ell va insistir i em va oferir un cogombre sense pell. Personalment he de dir que avorreixo aquesta hortalissa i fins i tot l’olor del cogombre. I com que no vaig voler que s’ho prengués com un menyspreu, li ho vaig acceptar i m’ho vaig menjar davant seu. Va estar content que jo ho acceptés mentre em preguntava pel meu país origen. I com sempre que et pregunten d’on ets en països llunyans, penses que t’entendran on està el meu país si els dic el “Barça” i el “Messi”. Per les seves expressions vaig veure que li agradava el Barça. Em vaig menjar el cogombre amb ganes de vomitar, li vaig donar les gràcies per el seu oferiment i vaig anar a agafar l’autocar que ja m’estaven esperant tots els del grup. Durant un dia vaig tenir la sensació que encara tenia el cogombre en el meu coll, però en el fons vaig estar molt content per haver trobat una persona com Mohammad que estava donat a l’hospitalitat cap als altres. Moltes vegades les persones senzilles ens donen unes grans lliçons d’ètica.
“Toujours pensé que ne devrions jamais faire dédain pour l’hospitalité de quelqu’un d’autre.”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada