Som culpables? SI
Era un 29 d’Agost de 2001 quan vaig anar a Síria, l’estada en aquest país, va ser de 6 dies després d’haver passat uns altres 6 dies a Jordània. Arribem i la nostra primera parada va ser Bosrà (بصرى, Buṣrà) que antigament fou la capital dels Edomites, sota el domini romà. Allà visitàrem el magnífic amfiteatre i del qual em va sorprendre, a part de la seva bellesa, que alguna cosa ens volien destacar els seus governants i que eren dues enormes fotografies que penjaven i en les quals, en una es veia l’actual president del país, i en l’altra hi havia el seu pare l’antic governant. Aixó em va recordar, temps de la meva joventut.
Després d’aquest bon aperitiu turístic i encantador del país, ens varem dirigir a la ciutat de Damasc, alli vam fer nit durant 3 dies al Sheraton Damascus Hotel, He de dir que el penúltim dia tornarem una altra vegada a Damasc, al mateix hotel, per agafar l’avió el dia següent en direcció a Barcelona.
Alli vaig conèixer i vaig entaular amistat amb el director i la sotsdirectora, com als dos recepcionistes de l’esmentat hotel.
Els quatre eren per descomptat àrabs, però de religió cristiana “siríacs”. Sempre m’ha agradat dialogar amb les persones dels països que he visitat. Ells sabien àrab i anglès i jo per desgràcia meva, només el català, el castellà i una mica de francès que vaig aprendre al col·legi de La Salle. Al principi ens connectàvem amb signes i després amb dibuixos. He de dir en el seu honor que els àrabs d’aquests països són d’una amabilitat extrema. Vaig conèixer una mica la seva manera de ser i de pensar, els vaig preguntar també si estaven perseguits per culpa de la seva religió i em van dir que no i com a mostra d’això era que estaven dirigint un hotel. I que la majoria de cristians tenien càrrecs importants. Estaven i vivien bé (dins d’ell nivell de vida d’aquests països) però ..... com sempre passa, els atreia Europa o Amèrica, ja que per a ells era com una fita de progrés i de llibertat més ampli.
Recordo que l’últim dia vaig anar a passejar amb un d’ells (havia acabat la seva jornada laboral) i jo a l’espera d’anar cap a l’aeroport, varem caminar pels voltants de l’hotel ja que em volia ensenyar una mica el viure quotidià del seu país. Recordo que passejant per una gran avinguda jo em vaig parar un moment i el meu amic em va dir que no em parés ja que estàvem davant d’una caserna militar, dit això va venir de seguida, un militar amb cara de pocs amics i em va “convidar” a què continués caminant. Després com a comiat es va treure del seu coll un cordill negre i que al final hi havia una creu feta de nusos. Em vaig emocionar perquè em donava alguna cosa seva, cosa gens habitual en els europeus però els àrabs són així. Volia jo respondre d’alguna manera al seu regal i sense saber que, li vaig donar una d’aquestes samarretes modernes que sempre porto quan vaig de viatge.
Només un d’ells per aquell temps tenia correu electrònic, ens ho vam intercanviar, ens vam donar una gran abraçada als quatre i ens vam acomiadar.
Ens escrivíem (per això estan els traductors), ells eren fans del Barça. Al cap d’un any em demanaven per venir a viure a Espanya. Jo en aquells moments no tenia possibilitats d’acollida ni tampoc d’oferir-los un treball.
Quan ara tinc notícies del seu país penso molt en ells. Els he escrit però es em torna com si no existís el seu correu. La veritat és que moltes vegades penso en l’error que vaig tenir de no donar-los acollida quan me la van demanar.
Ara ..... no sé si estan vius o morts. Sincerament penso el pitjor. Tant de bo pogués tenir notícies seves.
He de dir que guardo amb molta estima aquest cordill negre amb una creu de nusos feta a mà i sempre que vaig de viatge, la porto a sobre.
Finalment dir que espero que la humanitat algun dia sigui conscient de la massacre que estem fent en aquests països i que directa o indirectament tots nosaltres som culpables.
NOTA : Aquest escrit el vaig fer durant l’assetjament d’Alep, al mes de desembre, però per motius tècnics de la web no vaig poder posar-ne la foto.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada