A la memoria del Josep Ma.
Al Josep Ma. El vaig conèixer l’any 1999 en un viatge a Egipte i Israel, persona molt discreta però intel·ligent. Com és que sempre les persones discreta són les més intel·ligents ?. Religiós de Comunitat Religiosa i a més era rector de la Parròquia del Carme de Terrassa, vaig conviure moltes vegades amb ell, parlàvem, conversàvem de moltes coses, és d’aquelles persones en què sempre aprens. En viure en una comunitat no tenia els diners per seguir viatjant però .... algú en tenia cura de que el tingués i pogués seguir viatjant i viure i experimentar altres costums d’altres persones i altres cultures. Sempre havia dit la persona que l’ajudava que gràcies a ell havia tingut la possibilitat d’ampliar la seva cultura de tota mena.
Coses de la vida .... abans de néixer el Josep Ma., va morir un germà seu que era novici de la mateixa Ordre que ell per motius religiosos durant la guerra civil. Quan va néixer li van posar el mateix nom que el seu germà però a la seva casa mai es va parlar d’aquest germà. En aquella època passava molt això de mirar d’oblidar o millor dit de no comentar res exteriorment. Es portaven les penes dins el cors i punt.
Fa pocs anys al seu germà ho van fer Beat, i és a partir d’aquest esdeveniment, em comentava que va conèixer més al seu germà. Però ..... bé, no vaig a parlar de coses personals. Només diré que aquest any ens ha deixat per una greu malaltia.
Vaig tenir la sort que a l’abril vaig poder acomiadar-me d’ell.
Preguntareu a què ve explicar això? doncs senzillament perquè avui he trobat un escrit del Josep Ma. que va llegir en el nostre viatge a Polònia davant del mur on afusellaven a les persones en el Camp de concentració d’Auschwitz. Jo l’hi vaig demanar que ho fes com a germà d’una persona que la van matar només per les seves creences.
Vaig a reproduir tot el text íntegre perquè quan ho llegia en aquell lloc sabent el del seu germà, sincerament em vaig emocionar.
“ELLS cridaven: Crucifica’l, crucifica’l”
Però quin mal ha fet, aquest?
Però ells insistien en grans crits, demanant que fos crucificat, i la seva cridòria s’anava de fent més forta.
Aleshores Pilat decidir de satisfer la seva petició.
Aixi ens descriu Sant Lluc el que var ser pòrtic del Calvari de Jesús.
Nosaltres hem travessat un portal que per un milio i mig de persones va ser pòrtic del seu “via crucis” fins al “calvari” de la càmera de gas i el forn crematori.
Són dins de l’monument a la irracionalitat, som al punt més vergonyós d’Europa de la culta i humanista Europa.
Palaus, Catedrals, museus, biblioteques, auditoris, teatres d’òpera, monuments, grans monestirs i abadíes configuren el perfil de l’ànima dels habitants del nostre Continent Europeu, i, com a peça més, aquest camp d’extermini ....
El sotrac que va sospesar la descoberta d’aquesta atrocitat va fer trontollar tot el sistema de pensament occidental. Si l’home que havia aconseguit la seva autonomia i és convertia en la mesura de tot el que existeix era capac de crear un camp d’Extermini per a milers d’ésser humans, calia concloure que els sentiments i la raó humanes poden sofrir periodes d’autèntica ofuscació. Ja no érem amb tota seguridad la mesura de totes les coses.
Alguns dels que som aquí ara fa sis anys, palpàrem amb devoció una pedra que pertanyia molt probablement a la roca del Calvari. Avui palpem i trepitgem unes instal·lacions que, amb la més absoluta evidència, són el “calvari” del segle XX. “Senyor, que difícil resulta fer una pregària a aquest camp ...”
Al Calvari de Jerusalem celebràvem que la teva mort ens redimia, que la teva resurrecció era la victòria contra tot l’absurd del món.
Però aquí, Senyor, sembla que encara estem dins de d’aquelles “tenebres que s’estengueren sobre tota la terra” quan cridàreu: “Pare, a les vostres mans encomano el meu esperit”, com ens descriu l’Evangeli de Lluc.
Però, si el Divendres Sant i el Calvari tots sols, separats del matí de Pasqua, no són tota la realitat, cal pensar que aquest calvari d’Auschwitz no és l’última paraula; que els “matins de Pasqua” van aparaixent aquí i allà pèls camins de tantes vides, de tants grups, de tants pensaments portadors d’humanitat. Que si aquí ens trobem a la catedral de l’odi, sabem que l’amor te els seves ermites, les seves capelles diseminades per tots els indrets de nostres món fent florir “flors a cada instant”, com ens deia la cançó.
Senyor, que puguem dir en aquest lloc de tenebra que la llum de la teva Pasqua “resplendeix en la foscor, i la foscor no ha pogut ofegar-la”, com ens diu Sant Joan al pròleg del seu Evangeli.
Senyor, volem ser fills de la Pasqua. Rebutgem la tenebra i la foscor. Creiem en tu i en el teu evangeli. Volem que sigui ben nostra aquella benaurança: “Benaurats a els pacificadors, perque seran anomenats fills de Déu”.
Que així sigui. AMEN
Josep M. Solé Rovira. -Carmelita-
P.D .: No us mireu aquest escrit en perspectiva només religiosa, mirem-la també en sentit polític que ens envolta aquest segle XXI, perquè mai més tornin a passar semblants atrocitats.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada