Gairabé la perfecció
Sempre m’ha agradat l’art de les antigues civilitzacions de les quals som descendents culturals com la Egípcia, la Mesopotàmica, la Grega o la Romana, per la seva perfecció en les seves edificacions, escultures i pintures, en uns temps que de vegades considerem ara com primitius, però que en realitat expressaven una intel·ligència suprema pensant sempre en els estris que tenien en cada moment que els van construir. Sempre he admirat i admiro la perfecció, encara que sé per endavant que la perfecció no existeix, ja que si fos així tots seriem “déus”, però quan miro i contemplo la que van fer aquests avantpassats nostres crec que van fregar la perfecció. Avui en dia i en dir ara, m’estic referint a la nostra època recent, en que hi ha poques persones que per a mi tinguin la categoria dels nostres antics éssers humans que van viure en aquestes civilitzacions que he nomenat abans. Un d’aquests personatges crec que és Antoni Gaudí del qual sóc un autèntic admirador.
Perquè comento això? Doncs anem per parts. Fa una mica més d’una setmana vaig anar a una comunió d’un familiar meu a Barcelona, allà vaig conèixer un arquitecte-tècnic que treballa a la Sagrada Família, en saber-ho vaig voler conversar amb ell, perquè volia saber el funcionament d’aquesta construcció. He de dir que per tenir una conversa, han de conversar els dos perquè en cas contrari és un monòleg i quan hi ha monòleg el que escolta sol pensar en el “rotllo” que li està fotent l’altre i per la part contrària el que parla i veu que l’altre no s’expressa en els mateixos termes al final es diuen: Molt de gust i ja quedarem per un altre dia .... Cosa que al final mai succeeix.
Doncs bé, al que anàvem, vaig entaular la conversa dient-li que jo cada any anava a visitar la Sagrada Família, perquè m’encanta i cada vegada veig coses noves. Que moltes vegades als que van a visitar-la els hi pregunto si han vist les custòdies dissenyades per Gaudí i estan exposada dins de l’església i de moment ningú les ha vist, cosa que em sorprèn perquè es veuen bé. Li vaig comentar mentre parlàvem i per entrar amb detalls del seu ofici dient-li que en la meva joventut vaig fer els plànols de més d’una dotzena de cases (sota la meva responsabilitat), i que vaig dissenyar l’altar de la meva Parròquia. Tot això va servir per a una conversa bonica i distesa ja que em va comentar molts detalls de l’obra de Gaudí, que per a mi va ser una delícia escoltar-lo. Em va ensenyar uns vídeos que portava en el seu mòbil i es veía els picapedrers con modelen la pedra que després d’acabar-la la porten a Barcelona. La pedra és de Montjuïc i de diversos països europeus i la traslladen a Galícia que segons ell són els millors picapedrers que hi ha en aquests moments
En els vídeos es veu com en un gran mall donar els cops precisos en la pedra que es trenca en les parts que ells volen i queda el definitiu sense més. O sigui que queda tal com nosaltres veiem ja acabada sense haver de fer cap retoc posterior. Vaig pensar en la perfecció d’aquestes persones en saber on han de donar el cop i la força exacta que han de donar-li al mall perquè en trencar la pedra quedi ja per acabada.
Admiro aquestes persones anònimes que mai sortiran als diaris i que a un li sembla un treball simple la seva feina quan mires com ho fan, però que en realitat no són res de simples, ja que tenen el do de la (gairebé) perfecció.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada