El Carnestoltes
Estem en temps de carnestoltes, són sis dies de llibertat personal. No sé els fonaments ni els motius oficials que poden dir del perquè es va constituir el carnaval. Jo donaré aqui la meva opinió personal d’això. Tota autoritat tant religiosa o civil, sempre ha considerat als seus súbdits mes bé com d’una raça inferior i els feien creure que sinó complien el que els deien no hi havia ni feina ni cel, però també entenien que això no els podien fer creure tot el any perquè potser s’haguessin revolucionat contra ells i per això els donaven algun dia de certa llibertat perquè poguessin desfogar-se com a persones. Aquesta tàctica l’hem viscut molts, el poble submís, “els deixem uns dies lliures però que tornin al dia següent a ser obedients als nostres desitjos”. Fa més de 40 anys aqui no deixaven fer carnestoltes però deixaven que el poble s’esplaiés amb el futbol. Com crec que ara hi ha un país que permet als homes un cop al mes maltractar a les seves dones, Així d’aquesta manera els tenen contents, i així ells continuen d’autoritats i fan el que volen durant els 365 dies de l’any.
Emulant a Cervantes diré que en un lloc de Catalunya, del nom no vull recordar- me i hi havia gent poderosa que vivien al marge de les vides influenciades pel càstig i el pecat.
Persones que de cara a la població eren exemple de religiositat i dignificades per la plebe. Us donaré alguns exemples:
Un d’ells anava molt a reunions d’aquestes que anomenem empresarials i el que en realitat feia era anar a la capital de comarca a comprar coses per portar-les a la seva “estimada” que vivia a Barcelona. Però això si tots els diumenges ell i la seva dona a missa a donar exemple de bona família.
Família de casa bona que guardaven una imatge religiosa que havien comprat i que s’utilitzava per setmana santa i la tenien a la “sala” (espai gran que servia per a reunions familiars) Quan feien les seves orgies posaven un llençol a la imatge. (Sense comentaris).
Persona amb títol que anava a temporades a aquesta poblacio que no em recordo del seu nom, amb la seva parella i no estaven casats perquè el seu pare havia posat en el testament que si es casada amb el seu amant el deseredaba. Quan arribava i com a forma protocol·lària anava a visitar el rector de la població. La primera vegada que va anar a saludar-lo li va dir que esperava que la gent pleveia no ho veiés malament que visqués amb la seva amiga sense estar casat. Al que el capellà li contesta que: tranquil jo visc amb dos majordomes i no passa res.
Un indià que tenia terres prop d’aquesta població, era d’aquestes persones que tenien la mentalitat de dir que el jornaler amb pa i aigua ja pot viure. Però naturalment ell no es considerava un jornaler i quan passava les temporades de l’any a les seves finques portava en una casa del costat del seu petit palau a les seves concubines. (Us recorda alguna cosa això per Madrid?) Doncs bé quan anava a la població per complir amb els ritus religiosos era rebut per l’autoritat competent ja que una mica de diners havia de caure i per tant s’havia de rebre amb dignitat aquesta persona tan digna de merits.
No continu més, no vull fer-me pesat. Bon Carnestoltes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada