La vida continua
Divendres 2 de juny, com cada dia, sona el despertador a les 05.30 hores, m’aixeco, em dutxo, m’afaito i em vesteixo. Avui serà diferent dels altres dies perquè acabo de preparar la maleta per anar-me’n quatre dies a la muntanya. Reviso tot abans d’anar-me’n, que no em deixi res, em prenc un iogurt abans d’anar-me’n i miro mentre’s el 3/24, i com a notícia d’última hora, donen la mort de Carles Capdevila.
Sincerament sento aquesta pèrdua ja que m’encantava com escribia. Volia posar un petit escrit en el meu Facebook referent a ell, però em vaig fer el propòsit d’estar una temporada sense posar res en aquest lloc, tan sols els escrits que faig en el meu bloc. Més tard vaig veure que els meus amics G.P. i C.P. compartien la notícia i vaig tenir la necessitat d’escriure alguna cosa referent a aquesta pèrdua.
Hi ha un refrany que defineix molt bé quan un se sent diferent, per notícies o sentiments i que diu: A mal temps ... .. bona cara “i així crec que era el Carles i ..... també jo.
Han estat uns dies de relax, de caminar, de parlar amb les persones, de riure i fer riure perquè el riure és un dels millors medicaments que té la humanitat.
Aquests dies m’he trobat a la Esther la qual vaig dedicar un escrit l’any passat en aquest bloc que es deia “Un petit somriure si us plau”. Me’n vaig anar a trobar-la, al principi no em va reconèixer del viatge que vam fer junts ahhh .... Però després si que es va recordar de mi, com no podia ser d’una altra manera. Vam estar parlant, em va preguntar si encara tenia aquell bon humor de quan ens vam veure per Sardenya, li vaig contestar que naturalment i que esperava tenir-lo sempre.
Aquests dies he tingut la sort que dues amigues m’han convidat a dinar el segon dia de l’estada, jo personalment no volia perquè a vegades penses que pots molestar i sempre vulguis o no, fas que hagin de preparar un menjar especial i ... .. però també penso que si ho rebutges sembla que menyspreïs la invitació. Elles la D.M. i la M.T.B. van preparar el dinar, i vam parlar de “lo divino y de lo humano” fins a l’hora que cadascú tenia els seus compromisos de fer, volien que tornés al dia següent a menjar una altra vegada però només els vaig prometre que aniria a prendre el cafè i continuar parlant (un ha de ser moderat amb les invitacions).
De casualitat com totes les coses que passen, em vaig trobar al dia següent amb un matrimoni que em van comentar que celebraven el 67 e aniversari del seu casament. Els vaig veure molt units tant de cor com de dependència de l’un a l’altre. Els vaig felicitar i els vaig desitjar molts anys de vida ....... Però de vida com la que tenien en aquells moments, sense dependre de ningú i amb bones facultats personals. Al final m’ho van agrair i ens vam donar un parell de petons de comiat. Sincerament em va omplir el meu interior i una mica d’enveja que hagin pogut tenir una vida junts i enamorats. Joderrrrrr !!!!!! quantes coses m’he perdut en aquest món.
Per la nit tres amigues la P.P., la M.T.F. i la E.P., em conviden a sopar, els vaig dir que gràcies però que aniria després de dinar ja que encara continu amb el meu règim alimentari. Vaig anar després a prendre una infusió i així porder parlar una mica.
Avui últim dia de la meva estada per les muntanyes, a les 6 encara plovia i m’ha fet mandra anar a caminar. Avui pel que sigui serà admosfèricament trist, la pluja és preciosa i és bonica si la mires a través dels vidres d’una finestra però t’impedeix moure’t a l’aire lliure en total llibertat.
Ahhhh però no vull perdre el bon humor d’aquests dies i que he practicat amb totes les persones que han vingut amb mi i les que he conegut en la meva estada.
La meva proposta per avui en el meu escrit era parlar de el Fado portuguès, però m’he decidit a escriure aquestes línies i així fer el meu petit homenatge a Carles Capdevila ja que mai hem de perdre el bon humor, encara que les coses del nostre interior no siguin les millor desitjables.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada