Els pensaments del Ton

Escrit el 9 de febrer de 2019

Al Sol

      A la vida sempre hi ha hagut cicles bons i com també cicles dolents. Hem començat aquest any en què sembla que tot és negatiu, tant pel que far a política com en el tema religiós del qual els dos estaments m’afecten. Però he de dir que l’esperança mai l’hem de perdre encara que ens sembli que estiguem dins d’un pou sense llum.

      Fets molt tristos aquests, ja que conec a persones directament o indirectament i això em fa mal personalment dins meu. (Un dia en parlaré quan la meva serenitat estigui a flor de pell).

      Aquests dies, no tenia ganes d’escriure i m’he dedicat a llegir.  Llegir coses com per exemple la d’un jove de 23 anys que va haver d’anar a la guerra civil, el van ferir i després per no haver de matar ni que el matessin es va refugiar a casa d’una família desconeguda per ell, amb la por diari que podia perdre la vida però .... es refugiava en l’esperança que hi havia la possibilitat d’un dia poder fer vida normal i estar amb els seus i sortir d’aquest pou fosc i sense llum com és una guerra.

      Durant la seva estada de refugiat, va escriure sobre molts temes i un d’ells és el que va dedicar al sol. En el seu preàmbul diu: “Un dia en què jo estava prenent el sol dins de la meva habitació i que donava a un pati i estava assegut en una cadira amb l’enyorança de la meva família, s’em va acudir fer un vers al sol, ja que pensava que si jo veia el sol, els meus pares i la meva germana també en aquell moment a casa seva el debian veure “.

Oh Sol hermosísim
 dels astres el millor
 que dónes llum i resplandor
 i fas que les plantes visquin.

Cada dia bon matí

per a treuren’s de la foscor
 pujes sobre’l teu cavall d’or
 i et disposes a sortir.

Si un dia per un cas

tot caminant, caminant
 se’t posa una broma davant
 no has d’enfadarte pas.

Que les bromes porten aigüa
 doncs sens ella no viuriem
 i amb poc temps moririem
 deixant de contamplar-te.

Sabràs que’ ts molt vanitós
 que no vols que ningú et miri,
 si no es amb l’auxili
 d’un bon vidre de colors.

Aixó si que m’empipa

doncs em fas enfadar

si sense vidre et vull mirar
 després no hi veig gens ni mica.

Si sabies lo que t’enveijo
 cada vegada que em mires
 em compadeixeries
 veient lo que jo pateixo.

Que pogués ésser com tú

que en un moment donat
 veus la terra per la meitat
 sens que’t destorbi ningú.

Jo de tú no més voldria
 un tros d’aquesta qualitat
 per mirar tot d’un plegat
 a tota la meva familia.

Ja que aixó no pot ésser
 voldria demanar-te un favor
 complint-lo amb el fervor
 que jo te’l demanaré.

Cada dia quant els miris
 donar-los-hi records
 que’ls ulls tinc plens de plors
 perque estic enyoradís.

També els podràs dir

que no els allunyo un moment
 del meu pobre pensament
 desde que d’ells marxí.

Si em fàs aquest favor
 jo molt t’ho estimaré
 sempre més t’alabaré
 amb el mes gran amor.

El que va escriure això va ser el meu Pare el 7 de Juny de 1938.