Escrit el 25 de juny de 2016

La terrassa de la vida

      Fa dies que no escric res, i no és que no tingui res a dir, ans al contrari, la vida va a una velocitat extrema, no sé si a vosaltres us passa però crec que els esdeveniments passen d’un a un altre molt de pressa i sense parar i de vegades sense poder-los digerir.

      A principis del segle passat segons m’explicaven els meus avis van veure com una cosa sorprenent anar a veure el tren a quatre quilòmetres de on vivien, també que els posessin l’electricitat a casa seva i només els posaven una bombeta electricitat perquè provessin les avantatge d’una llum incandescent, i també mes tard els van posar una centraleta al poble perquè el marquès de   Marianao propietari d’una enorme finca era un indià de Cuba i va voler tenir telèfon ia tot això li deien un tràfec d’esdeveniments nous ja que per a ells comparats amb els que van tenir els seus pares era el súmmum, perquè deien que abans de la primera guerra mundial tot era sempre el mateix tenir fills i treballar pels amos de les terres que hi havia a cada població i ..... sobretot adorar els dits amos perquè els donaven feina.

      Ara gairebé cada setmana estem evolucionant no sé si en positiu o en negatiu ja que segons es mira la vida va a una velocitat extrema en tots els sentits.

      Fa pràcticament dos mesos que estic desbordat en situacions que m’estan enriquint com a persona, potser és que un ja té una certa edat en què vol aprofitar al màxim la vida i per tant s’aferra a qualsevol situació que li passa. Suposo que anteriorment em passava el mateix però no li donava la importància que li dono ara perquè potser creia que tenia un futur molt llarg.

      En aquesta terrassa de la vida un arriba per un camí que de vegades costa trobar i alhora és nou segons les circumstàncies que et dóna la vida i que poden ser de diferents matisos, però això sempre em recordo de la cançó “Camins” que diu : “no és senzill saber cap on has de marxar, pren la direcció del teu cor, perqué mai no és massa tard per tornar a començar” ...... i sortir a la recerca de noves coses que a un li poden alimentar el seu interior

      Miraré de comentar a poc a poc raonaments (no tots) de moments que he viscut en aquests últims temps.

Escrit el 4 de juny de 2016

l’Edat

      Aquesta setmana m’he trobat amb una persona coneguda que el dia abans var complir 59 anys, la vaig felicitar i li vaig dir si li havia provat el fer anys, em va contestar que si però em va dir ..... que ja estava de “capa caiguda”. Li vaig contestar que no s’ho mirés així i que quan tingués 80 anys pensaria en el bonic que era tenir 59.

      Comento això perquè és el que ens passa als humans ja que en aquest tema mai estem contents (i poder en altres tampoc).

      Quan som molt petits ens agrada que ens diguin: “Si ja ets tan gran”

      Quan fem la Primera Comunió això ja ens confirma com si fóssim adults.

      Fins als 18 anys estem esperant ser majors d’edat perquè així farem el que vulguem (santa innocència jajajaja)

      Quan ja hem complert els 18 veiem que no passa res de nou i esperes poder treballar i ser independent i viure en una pis per portar-hi les “amigues o els amics”.

      Arribes als 30 i dius ..... “joder se m’ha passat la joventut boja” i segons en quins llocs que m’agradaria anar segurament ja em veuran gran i no podré fer les tonteries que m’agradaria fer perquè em prendran per persona de poc cervell.

      Als quaranta ja si que t’acomiades després de resistir-te molt a la joventut i penses: Que bonics eren els anys en què tenia 20 o 30 “.

      Als 50 et ve un no se que en el que no saps el que et passa i et entra com en una depressió hormonal. Et mires al mirall i dius: Encara no es nota que en tingui 50.

      Als 60 només penses que et falta pocs anys per cobrar la pensió i fer de ric, que vol dir no treballar. Aquests cinc anys és horrorós el que triguen a passar fins que arriben i et diuen el que cobres i .... aquí la tristesa perquè et pensaves que l’Estat et donaria molts diners i et donarà una porca misèria i a més et retindrà. Al dia següent de jubilar-te notes que et fa un mal que no saps el perquè de la teva esquena.

      Quan compleixes 70 buenoooo ....... et sembla la fi del món i penses que ja no ets bo per a res però res de res.

      El que arriba als 80 pensa ... jo que em queixava dels 70 i ja he d’anar amb bastó.

      El que arriba als 90 ja poc pensa, només es queixa i diu als altres que vol morir- se però en el fons vol que se el compadim i diu .... “Qui tingués la vostra edat”.

      Dic tot això a grans trets generals, perquè penso que hauríem de gaudir del moment que cadascú viu i oblidar-se del futur i del passat, perquè a la vida només existeix el present i és bo viure-ho amb la màxima alegria i bon humor (i amb alguna pastilla que ens ajudi ..... dons també. jejeje).

Escrit el 1 de juny de 2016

Felicitació

      Quan vaig caminant per l’Avinguda de Sant Jordi de la meva població, sempre els meus ulls es van a la tanca que hi ha en aquesta finca. Els propietaris van tenir de fer-la de nou per deixar el carrer més ampli segons la norvatives vigents.

      Normalment molts haguessin fet una tanca normal com les que es fan a la majoria de les finques de la nostra població però vet aquí que ells han volgut reconstruir-la del mateix estil que estava abans. Diuen que més endavant restauraran la casa que forma part d’aquest jardí i en el qual la seva façana és esgrafiada.

     Aquest escrit és tan sols per felicitar als propietaris, pel bon gust que tenen. I penso que tots tindríem de aprendre, que les coses ben fetes i amb gust, sempre, sempre seran dignes de veure-les i gaudir-les per mes anys que passin. Que bo seria que tots tinguéssim el mateix gust que aquestes persones. També és veritat que tot costa molts diners, però .... hi ha una dita que diu: “Bo, bonic i barat no existeix”. I el barat dura poc temps i a la llarga surt gairebé el doble de car.

      Tant de bo tots públics i privats si un dia hem de fer alguna cosa demanéssim el consell de persones com aquests propietaris i el poble i les persones que ens visiten ho agrairien, i ..... Montbrió seria molt mes bonic.

Escrit el 30 de maig de 2016

ESTIMAR ELS FILLS

      Ahir mentre llegia el diari “Ara” em vaig trobar amb una pagina que en titulars deia això “Em fa enfadar que no m’escoltin i em fa feliç la xocolata de la mare”. L’escrit parla de les opinions que tenen els fills amb els seus pares i sincerament em va quedar gravat el paràgraf que un fill digui que es disgusta quan els seus pares no l’escolten. Suposo que cuidar amb dedicació i cura als fills ha de ser molt difícil (Dic suposo perquè no tinc fills i potser per això direu que és molt fàcil opinar de les coses que són vistes des d’una perspectiva aliena).

      Hi ha un paràgraf en aquest escrit que comenta que els han demanat a tots els nens de la classe que pintin a la seva pròpia família i una nena dibuixa a la seva mama embarassada amb ella a dins. Això és una manera d’expressar els seus sentiments d’una manera gelosa ja que vol ser ella la que tingui totes les cures.

      Els fills volen ser el centre d’atencions dels pares que els escoltin, que els donin amor i afecte, i volen participar també ells en les coses que puguin afectar a una família i de vegades abans de prendre qualsevol decisió crec que és necessari saber el que els fills pensin i el mateix temps que els fills també sàpiguen les motivacions dels pares en les seves decisions, i ..... mai, mai ha de trencar-se ni desatendre’s de les coses que uneixen pares i fills.

      Els adults sempre tenen moltes més ocasions i formes perquè aquest amor entre pares i fills mai es trenqui, si ells naturalment ho volen.

      Recordo que quan era petit i era escolà un dia el capellà em va castigar i jo pensant en la repulsa dels meus pares vaig plorar. El capellà que era savi em var clixar i em va dir, que aquells plors eren llàgrimes de cocodril (les llàgrimes de cocodril és fingir estar trist perquè et perdonin).

NOTA: El normal es que els pares no tinguin llàgrimes de cocodril.

Escrit el 20 de maig de 2016

Vergonyós

      Aquest matí he llegit a “La Vanguardia” que en l’última legislatura hem exportat, bombes, coets, míssils, etc. per un import de 11.527,4 milions d’Euros.

      El primer que m’ha vingut al cap és que fabriquem productes per matar persones i que cap estament civil, polític o religiós no posi el crit al cel.

      M’horroritza el pensar que tots som partícips de tot això perquè vam votar a aquestes persones per a alts càrrecs i per cert amb el que els agrada prohibir doncs mireu per on, això no ho prohibeixen i es queden com sinó passés res. Però si que es dediquen a prohibir “estelades” i altres floretes que només serveixen per a la no convivència entre tots.

      Sempre m’han dit que la persona que mata a una altra directament és un assassí i jo em pregunto ...... i la persona que li proporciona l’arma qui’n qualificatiu té?

      Sóc persona que per haver nascut en certa època mai m’han agradat les prohibicions si, si .... no us espanteu perquè dic això, perquè crec que a les persones se’ls ha d’educar per a ser lliures i ser lliures és sobretot respectar a els altres que no és una cosa gens fàcil ser així. però .... així hauríem de ser tots nosaltres.

      L’altre dia que comentava això a una persona, ella em deia ...... alguna cosa s’ha de prohibir, per exemple no conduir un cotxe per l’esquerra i jo li vaig contestar que no caldria ja que si un respecta als altres mai conduirà per l’esquerra. El que si que ja d’haver-hi són normes i no prohibicions.

      Si penséssim amb respectar els altres no fabricariem armament ni tampoc odiaríem als que no pensen com nosaltres.

NOTA : Acabo d’assabentar-me que un jutjat de Madrid, tomba la Prohibició de la delegació del govern espanyol a estimar la instància de Drets. Almenys els jutges tenen seny en aquest pais. Que trist que estiguem governats per persones que es dediquen a aquestes tonteries i no es preocupen dels milions de persones que no tenen feina, i deixen que es fabriqui armament per després exportar-ho perquè es mati a persones innocents. Penós molt penós.

      

Escrit el 19 de maig de 2016

Declaració de Renda

      Aquest matí he d’anar al gestor per aquest assumpte tan penós com és la Declaració de Renda. Fa un munt d’anys que em toca sempre pagar, recordo que només un cop em van tornar els diners i crec que va ser l’enorme quantitat per poder-me prendre un cafè. I avui no crec que sigui l’excepció de no haver de pagar. Moltes vegades el gestor em diu: Per dos o tres € ja entres a la categoria superior i per tant s’eleva tot en un tant per cent més alt. I jo li contesto que li podria regalar aquests dos o tres € al Sr. Montoro ja que així em sortiria mes barat el pagament.

      Tot el que cobro és oficial i per tant amb les seves respectives retencions, llavors em pregunto de com calculen les retencions o per ventura jo he de pagar encara més per la meva cara bonica?

      L’any passat li vaig preguntar al gestor si tenint la Sole a casa podria desgravar com “parella de fet”, ell es va posar a riure mentre em deia ....... que anés abans a la policia a treure’s la Sole el DNI i jo la inscric en la teva declaració i així desgravaràs.

      Més seriosament penso que no em sap greu haver de pagar si després això repercuteix en el bé de tots. De vegades alguns em comenten queixant-se del perquè han de pagar unes quantitats elevades i jo els contesto: Tant de bo aquest fos el meu cas ja que això demostraria que els meus ingressos anuals són enormes. El penós són les persones que no poden pagar perquè els seus ingressos són mínims per viure.

      Ahhhh també he de dir ........ que a Panamà no trobaran res en el meu nom. He dit només Panamà ...... ja que havent Luxemburg tan a prop no sé perquè s’ha de passar el oceà.

      Montorooooo ....... que això és bromaaaa !!!!!!!

Escrit el 17 de maig de 2016

La dura vida del turista

      No volia posar-me avui a escriure, perquè penso que no sé que dir. Em direu doncs el perquè em poso davant de l’ordinador i escric? Per una simple raó; la mandra no té perquè existir.

      Ahir vaig arribar de quatre dies .... que li podria anomenar de convivència amb altres persones, com també de canvi en la vida quotidiana en un lloc fora de la meva població. Això et dóna l’oportunitat de parlar i conversar amb altres, i al mateix temps la possibilitat de conèixer més a les persones que t’envolten.

      Sabeu en què més em fixo quan estic en un lloc turístic? doncs en els grups de persones que arriben i porten davant seu un guia i que normalment ell porta algun distintiu perquè la resta vegin cap a on es dirigeix i puguin de tant en tant agrupar-se per així poder donar les corresponents explicacions sobre la història del que veuran i visitaran. Però el que més em crida l’atenció és la sensació que semblen un ramat amb un pastor endavant i segurament pensareu que això és el més normal del món en qualsevol lloc del nostre país com en qualsevol ciutat turística, però jo em fixo en les persones del grup en què mentre el guia està explicant, un fa la seva foto, un altre parla amb el que té al seu costat, un altre es mira el mòbil en què segurament li hauran enviat un WhatsApp, un altre es fa la seva “autofoto”, un altre riu sol, segurament perquè el veí li haurà dit alguna cosa a cau d’orella o d’altres que en aquells moments sigui pel que sigui estan absents de ment en el que pugui dir el guia, – també he de dir, fent honor a la realitat que hi ha alguns que escolten -. A vegades veient-los tinc la sensació que són com uns autòmats.

      Però ..... despres em dic a mi mateix: Tan malament ho veus això? però si això mateix ho estàs fent cada any tu i feu exactament el mateix.

      A vegades ens agrada veure tres peus al gat quan ho fan els altres però .... quan ho fem nosaltres ens sembla que és el més normal del món.

Nota: Per cert mentre passava davant d’un grup de turistes el guia que jo coneixia, els estava parlant i els deia diverses vegades la paraula: “Catalonia”. Em giro i li dic enmig d’un petit somriure; Espero que els parlis bé de Catalunya. I ell em contesta amb un “si Ton és el que estic fent”.

Escrit el 12 de maig de 2016

Un petit somriure si us plau

      Fa pocs dies que vaig anar una setmaneta de viatge per terres d’Itàlia, i he de dir que en un viatge es troben persones de diferent manera de ser. Avui us voldria parlar de l’Esther. Suposo que a tots vosaltres us passarà com també em passa ami que quan inicies un viatge en què pràcticament no coneixes a ningú, amb la mirada els vas classificant com a un li sembla que poden ser, després si parles amb ells o els sents parlar et fas una mica mes real la manera de com es cada persona. l’Esther era una persona que anava sola al viatge i que poc es relacionava amb els altres, se li notava certs aires de persona de “elit” en què els comentaris normals dels altres li porten sense cura.

      Sempre he pensat i he actuat que el més important és adaptar-se a la mentalitat i a les situacions de les persones que t’envolten en cada moment i fins i tot en edats molt diverses, tant de joves com d’adults, però aquesta manera de pensar no implica que un s’ha d’adaptar als seus gustos ni de bon tros.

      Doncs bé l’Esther se la veia que anava bastant pel seu compte i una mica al marge dels altres. Es persona una xic seriosa i molt elegant en el vestir el qual semblava que anava vestida mes bé per passejar per la Rambla de Tarragona que no per anar a un viatge en el qual hi ha una barreja de Natura i Ciutat.

      Pràcticament tots els dies, en els àpats la tenia a la taula del costat, jo estava assegut en una en què hi havia, tres amigues meves i ella amb un matrimoni i una amiga que vaig conèixer durant el viatge.

      Quan em trobo bé en un lloc, sempre parlo -cosa rara en mi jejejeje- i comento coses perquè els altres riguin i he de dir que ha estat el viatge en què he rigut més. Ella em mirava però mai va comentar res quan jo els parlava als de la seva taula, però .... l’últim dia m’entres deixàvem les maletes a recepció de l’hotel per anar mes tard a agafar l’avió de tornada em diu: “Veig que sempre estàs de molt bon humor “. Jo estupefacte però no per la pregunta sinó per ser la primera vegada que em dirigia la paraula li vaig dir: M’agrada que durant els viatges, poder estar si puc de bon humor, i riure i fer riure a les persones, perquè penso que un somriure val mes que un medicament per a la salut, i a més no fa mal i t’ho passes divinament i serveix també per a entaular cert companyerisme i amistat amb els que t’envolten. Em va donar la raó però no li vaig poder treure el gràcies que tenia en els seus llavis.

      És molt provable que el proper any ens tornem a trobar amb aquest nou grup de persones i que l’Esther definitivament rigui amb els meus comentaris ja que penso que ho necessita.

NOTA: Dir que el nom d’Esther que he posat no és l’original, això és degut per donar-li un cert anonimat a l’esmentada persona.

Escrit el 11 de maig 2016

Viure més perquè?

      Ahir vaig llegir una entrevista que li van fer al Dr. Manel Esteller, que és un famós oncòleg genetista, en el qual li preguntaven l’esperança de vida que tindrem en els propers anys i ell com a bon investigador y persona que estima la seva professió deia; que d’aquí a poc la mitjana seria de 100 anys de vida i que a més s’està treballant en la hipòtesi de poder viure 120 o 130 anys. En llegir-lo gairebé que faig un salt de la cadira en què estava assegut mentre esmorzava i al mateix temps em van sortir aquestes paraules: “Mare meva”.

      Per a un científic crec que això és una bona notícia, però ...... per a nosaltres i tal com estan les coses penso que és un veritable desastre. Després vaig pensar que si un dia torna per Montbrió aquest Doctor -ja que l’he vist passejar alguna vegada pels carrers del poble- el convidaré a anar a alguna residència de gent gran que hi ha prop d’on jo visc. I li diria: Per això ens volen allargar la vida? Per estar asseguts en una cadira com una estàtua?. Que quan visites a algú i li preguntes si es troba bé a la residència i et contesta que si però que al cap d’un moment li notes els ulls humitejats?.   Que molts et comenten dient: que fan ells en aquest món? perquè per a ells la vida ja no té cap al·licient. I pensar ...... com diu el doctor que estan investigant per poder allargar la vida de l’ésser humà i si ho aconsegueixen totes aquestes persones que estan en aquest estat encara veuran que els seus pares també poden estar com ells o fins i tot pitjor. Sincerament “inversemblant”.

      L’única tranquil·litat que em queda del que pugui fer la ciència és que jo no ho veuré.

      Però ....... escolti’m Doctor li puc fer una pregunta?. Em podria garantir que arribarem als 100 o 130 anys com si en realitat i físicament en tinguéssim 60 d’anys ?. Si és així un dia vostè y jo em de quedar per parlar sobre aquest tema, perquè crec que ...... m’interessarà, ja que m’estan venint al cap moltes coses que millor que no les comenti en aquests moments.

Escrit el 10 de maig de 2016

Benvinguts

      Sempre he pensat que a la vida un ha de evolucionar i provar noves sensacions perquè un se senti que encara viu, per això he creat aquest blog, per publicar pensaments i raonaments de tal com jo veig les coses de la vida. Els meus escrits aquí seran per a expressar la meva manera de veure-les, tant en sentit positiu com en negatiu. No serà un bloc en que escrigui cada dia, encara que això no vol dir que pot donar la casualitat que segons que passi, sigui de vegades d’escrit diari. Intentaré en tots ells ser el mes coherent possible en tots els temes que toqui i admetré també tot comentari -sempre amb respecte- que es pugui fer.

      Gràcies

      Alguns direu que perquè dono les gràcies, ja que senzillament perquè és un costum meva i més llegir tot el que jo pugui escriure és per donar les gràcies per la paciència en fer-ho.