Escrit el 17 de maig de 2016
La dura vida del turista
No volia posar-me avui a escriure, perquè penso que no sé que dir. Em direu doncs el perquè em poso davant de l’ordinador i escric? Per una simple raó; la mandra no té perquè existir.
Ahir vaig arribar de quatre dies .... que li podria anomenar de convivència amb altres persones, com també de canvi en la vida quotidiana en un lloc fora de la meva població. Això et dóna l’oportunitat de parlar i conversar amb altres, i al mateix temps la possibilitat de conèixer més a les persones que t’envolten.
Sabeu en què més em fixo quan estic en un lloc turístic? doncs en els grups de persones que arriben i porten davant seu un guia i que normalment ell porta algun distintiu perquè la resta vegin cap a on es dirigeix i puguin de tant en tant agrupar-se per així poder donar les corresponents explicacions sobre la història del que veuran i visitaran. Però el que més em crida l’atenció és la sensació que semblen un ramat amb un pastor endavant i segurament pensareu que això és el més normal del món en qualsevol lloc del nostre país com en qualsevol ciutat turística, però jo em fixo en les persones del grup en què mentre el guia està explicant, un fa la seva foto, un altre parla amb el que té al seu costat, un altre es mira el mòbil en què segurament li hauran enviat un WhatsApp, un altre es fa la seva “autofoto”, un altre riu sol, segurament perquè el veí li haurà dit alguna cosa a cau d’orella o d’altres que en aquells moments sigui pel que sigui estan absents de ment en el que pugui dir el guia, – també he de dir, fent honor a la realitat que hi ha alguns que escolten -. A vegades veient-los tinc la sensació que són com uns autòmats.
Però ..... despres em dic a mi mateix: Tan malament ho veus això? però si això mateix ho estàs fent cada any tu i feu exactament el mateix.
A vegades ens agrada veure tres peus al gat quan ho fan els altres però .... quan ho fem nosaltres ens sembla que és el més normal del món.
Nota: Per cert mentre passava davant d’un grup de turistes el guia que jo coneixia, els estava parlant i els deia diverses vegades la paraula: “Catalonia”. Em giro i li dic enmig d’un petit somriure; Espero que els parlis bé de Catalunya. I ell em contesta amb un “si Ton és el que estic fent”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada