Facebook

 

Facebook

      Avui en obrir el Facebook, m'ho fa amb un record que vaig escriure del dia d'avui de l'any 2016 en aquesta xarxa social. Ho transcric aquí com en record a la memòria de la Montse Escolà, ja que fa mes de dos anys que no està entre nosaltres.

      "Bon dia, sempre he admirat a les persones que per una malaltia personal tenen la valentia de tirar endavant i amb ànim de superació. Penso sincerament, que si em passés a mi crec que m'esfondraria. Admiro a moltes persones que han passat per això, i especialment a un familiar meu.

      Ahir vaig passar bona part del dia per anar a visitar per segona vegada a una amiga meva; ja que ella viu una mica allunyada d'on jo resideixo. Haig de dir que m'ho passo molt malament visitant malalts d'aquest tipus, però crec que havia d'anar per veure-la perquè estava segur que ella estaria contenta de veure'm. He posat la meva millor cara al veure-la, i ella amb la seva mirada i el seu petit somriure m'he adonat que també estava contenta de veure'm. Sabeu el que mes m'impacta a mi d’aquestes persones? doncs la gran voluntat que tenen de superar la malatia, encara que els hi caigui el cabell, encara que li caiguin les ungles, encara que de sobte els vinguin fogots de calor i s'han de ventar. etc. etc. I tot ho van superant amb unes enormes ganes de viure que jo sincerament els envejo. 

      Hem comentat que fa cinc anys precisament en aquest mes de Març vaig anar al seu casament i també hem parlat de nous projectes per poder fer de cara el proper any  i d'altres coses mes banals, per això per mi és d'admirar i llevar-se el barret i dir “CHAPEAU” en majúscules. 

      Avui després d'aquesta visita d’ahir, estic content d'haver-hi anat perquè el temps que he estat al costat d'ella l'he fet riure amb les meves “ximpleries”. I …. el riure és bo i saludable. A més m'ha donat un enorme lliçó de que mai a la vida s'ha de defallir.

      Que tingueu un feliç diumenge i ……. viure-ho amb alegria i bon humor.

       Són les 07,58 h."

La filmació

 

La filmació

      Estic assegut contemplant per la finestra, aquest cel ennuvolat i trist. Els núvols estan passant molt de pressa empesos pel vent que ve del cerç, el qual sempre ens deixa les petjades en la naturalesa; que a vegades és per a bé o en cas contrari fent desastres. El mateix que ens passa a les persones durant la vida, que la passem molt de pressa i al mateix temps deixem la nostra impremta en els dos sentits. 

      Estant en aquesta contemplació m'ha rondat en la meva ment moltes coses per a poder comentar. Aquestes coses que un sent en el seu interior però ... que a vegades es barregen les unes amb les altres i no sap un mateix amb quina començar.

      La societat en què vivim no està per a fer cap salt d'alegria, ni a veure un futur ple d'esperances i per això moltes vegades ens refugiem en les nostres vivències anteriors perquè és l'única cosa en què penses i que creus que a valgut la pena viure-les.

      Fa més de vint-i-dos anys que em vaig comprar la primera filmadora per a anar de viatge, pensant que alguna vegada m'agradaria tornar a recordar la vivències que vaig tenir en elles. Mai vaig fer un vídeo amb música de fons, perquè no volia que fos la meva filmació, com un reportatge de documental amb fons de música i explicant els llocs que anava veient. Sempre vaig tenir clar que deixaria el que jo parlava a cada moment i el que deien les persones que estaven al meu voltant.

      I ... m'he animat a veure la primera d'elles, després de vint anys de no fer-ho, i tal dit tal fet, l'he buscat en el meu despatx, m'he assegut davant del televisor, amb uns cacauets de complement i he començat a visionar-la. 

    M'ha fet molta alegria tornar-ho a recordar, veure les situacions, les aventures que vam passar, la companyonia d'entre tots, encara que al principi cadascun anava al nostre aire amb les seves idees però al final tots vam quedar com a molt bons amics. Una amistat que es var anar forjant en el dia a dia i que dura en l'actualitat.

     Més de vint-i-un anys han passat d'aquest viatge i és la primera vegada que assaboreixo aquesta filmació, mentre la meva memòria va recordant fil per randa aquell viatge. Veig que érem ... molt joves si ho comparem amb l'actualitat i penses que el temps no perdona. Et fa alegria veure i sentir persones que ja no estan amb nosaltres i que havies compartit moltes coses amb elles i et ve aquesta alegria a veure'ls però al mateix temps aquesta tristesa de que ja no hi són entre nosaltres. Per això a vegades penso que les persones moren físicament, però no moren en cadascun de nosaltres si elles ens han aportat alguna cosa positiva en la vida, i sempre viuran dins nostre, mentre nosaltres tinguem vida.

      Som com la naturalesa però amb una diferència molt important i és que nosaltres tenim sentiments.