La filmació

 

La filmació

      Estic assegut contemplant per la finestra, aquest cel ennuvolat i trist. Els núvols estan passant molt de pressa empesos pel vent que ve del cerç, el qual sempre ens deixa les petjades en la naturalesa; que a vegades és per a bé o en cas contrari fent desastres. El mateix que ens passa a les persones durant la vida, que la passem molt de pressa i al mateix temps deixem la nostra impremta en els dos sentits. 

      Estant en aquesta contemplació m'ha rondat en la meva ment moltes coses per a poder comentar. Aquestes coses que un sent en el seu interior però ... que a vegades es barregen les unes amb les altres i no sap un mateix amb quina començar.

      La societat en què vivim no està per a fer cap salt d'alegria, ni a veure un futur ple d'esperances i per això moltes vegades ens refugiem en les nostres vivències anteriors perquè és l'única cosa en què penses i que creus que a valgut la pena viure-les.

      Fa més de vint-i-dos anys que em vaig comprar la primera filmadora per a anar de viatge, pensant que alguna vegada m'agradaria tornar a recordar la vivències que vaig tenir en elles. Mai vaig fer un vídeo amb música de fons, perquè no volia que fos la meva filmació, com un reportatge de documental amb fons de música i explicant els llocs que anava veient. Sempre vaig tenir clar que deixaria el que jo parlava a cada moment i el que deien les persones que estaven al meu voltant.

      I ... m'he animat a veure la primera d'elles, després de vint anys de no fer-ho, i tal dit tal fet, l'he buscat en el meu despatx, m'he assegut davant del televisor, amb uns cacauets de complement i he començat a visionar-la. 

    M'ha fet molta alegria tornar-ho a recordar, veure les situacions, les aventures que vam passar, la companyonia d'entre tots, encara que al principi cadascun anava al nostre aire amb les seves idees però al final tots vam quedar com a molt bons amics. Una amistat que es var anar forjant en el dia a dia i que dura en l'actualitat.

     Més de vint-i-un anys han passat d'aquest viatge i és la primera vegada que assaboreixo aquesta filmació, mentre la meva memòria va recordant fil per randa aquell viatge. Veig que érem ... molt joves si ho comparem amb l'actualitat i penses que el temps no perdona. Et fa alegria veure i sentir persones que ja no estan amb nosaltres i que havies compartit moltes coses amb elles i et ve aquesta alegria a veure'ls però al mateix temps aquesta tristesa de que ja no hi són entre nosaltres. Per això a vegades penso que les persones moren físicament, però no moren en cadascun de nosaltres si elles ens han aportat alguna cosa positiva en la vida, i sempre viuran dins nostre, mentre nosaltres tinguem vida.

      Som com la naturalesa però amb una diferència molt important i és que nosaltres tenim sentiments.