Rectifiquem?

Rectifiquem?

"No hi ha pitjor excusa que culpar el passat, com també responsabilitzar als altres de les coses que ens succeeixen quan no són del nostre grat".

      Una vegada, hi havia dos amics que es trobaven, cada dia per anar a caminar, eren d'aquelles persones que mes bé passejaven i parlaven entre elles que no pas per a fer molt exercici. Un dia un d'ells, distret mentre parlava de les seves gestes, va ensopegar o mes ben dit, es va trepitjar els cordills dels seus Kets, per el motiu que se li havien descordats. Sabeu quina va ser la seva reacció principal ?. Doncs donar la culpa de tot d'això als fabricants de cordills perquè no els feien com els d'abans i no pas al fet d'haver tingut el descuit de no acordonar-se bé el Ket.

       Em pregunto: Ens encanta donar les culpes als altres quan hi ha alguna cosa que no ens surt bé?. Pensant-ho bé, diria sincerament que si, que és el nostre gran consol interior de tots nosaltres i és, el de culpar els nostres semblants de tots els mals que creiem que ens passen. Perquè ens creiem o més aviat diria jo ens pensem, que tot ho fem bé i són els altres els que ens posen traves a les nostres vides i així qualsevol excusa és bona per evitar afrontar la realitat i assumir els nostres errors.

      Ja comencem a fer-ho quan érem molt joves, en aquella edat que se’n diu "l'edat de la pocasolta", ja que donàvem la culpa de tot, als nostres Pares perquè pensàvem que no ens comprenien i ens volien controlar i això  no ho admetíem que ens ho fessin i pensàvem d'ells que tenien una mentalitat diguem-la ... "Carca?". Al final hem de reconèixer que si no haguéssim tingut uns Pares així, seriem ara tal com som ?.

      Després van venir aixó dels "profes", que quan arribàvem a casa amb males notes doncs ... qui tenia la culpa? Naturalment i per descomptat el "profe" perquè no sàvia educar-nos o que ens tenia mania. El mal és que els altres aprovaven i nosaltres suspeníem perquè ens agradaven mes ... "altres coses" en lloc d'estudiar.

      Tot seguit ve la societat, com per exemple el de buscar una ocupació, i quan ens presentem a una empresa i ens fan les preguntes convenients al treball que busquem i al final ens diuen: "Gràcies, ja li direm alguna cosa". I de seguida pensem que no ens valoren pel que som.

      També per posar un altre exemple, quan comentem amb els "amics" els nostres problemes,  com per exemple els que he descrit anteriorment  i gairebé tots ens donen la raó com si fossin jugadors de bàsquet (fer la gara-gara). Però .... pot haver-hi algun que ens digui les veritats i com sabem que les veritats ens contradiuen, no les volem sentir ni en pintura i més encara si van en contra del que un vol que li diguin, ahhh ... llavors diem d'ell que és un carallot i un mal amic. Després passa el que passa i que amb aquesta actitud apartem del nostre costat als millors amics que podríem tenir. Els que ens diuen la veritat encara que ens dolgui sentir-la.

     I així amb aquests i més exemples que podríem posar, anem per la vida, enmig del gols que ella ens dóna, per poder tenir la nostra consciència “tranquil·la”.

       Ens hem preguntat alguna vegada si podem tenir algun defecte? I que no "tot" és culpa dels que ens envolten? Estic segur que si ens analitzem, trobarem en nosaltres mateixos molta part de la culpa que carreguem als altres i que en realitat “és culpa nostra”.

“Rectifier est de savants”

Estic content

Estic content

      Avui m'he despertat content.

- I això?

   Doncs, una de les coses és perquè avui som Dilluns de Pasqua i he d'anar a menjar la "Mona"

- La mona?

     Si, si la "Mona", passa alguna cosa?

- No, no passa res, només que hem d'estar confinats a les nostres cases i ho veig difícil que puguis anar tu.

     En primer lloc dir-te que ahir em van regalar un tros de "Mona" i vulguis o no jo me n'aniré a menjar-la

- Jajaja veig Ton que el confinament et va afectant la ment a poc a poc Jajaja. Ves amb compte jajaja.

   Que va, no m'ha afectat, almenys no crec que hagi arribat a aquest límit.

- A no ser, que te la mengis a la cuina de casa teva. jajaja

    Doncs no, no és la meva intenció menjar-la ni a la cuina ni el menjador i si m'apures ni al bany.

- Saps Ton? crec que cada vegada et tornes més boig. jajaja

   Si tu ho dius ...... mira perquè surtis de dubtes, volia preparar-me al terrat que tinc a dalt de tot de la casa, agafar una manta per posar-la al terra, i col·locar la mona en un cistell amb una ampolleta de moscatell i alli mig estirat o assegut, contemplant les teulades dels veïns, el campanar tocant les hores i veient com el sol que aniria caient, mentre els ocells volarien pel cel, em menjaria aquest tros de "Mona", assaborint mos a mos i acompanyat del deliciós moscatell de la meva Vila.

- Però si està plovent. Si no agafes un paraigua o et fas una tenda de campanya, ja em diràs la mullada que t'emportaràs. I no crec que gaudeixis molt amb aquest espectacle.

  Ja ho sé, ja ho sé i per això he canviat d'opinió i ho fare en un altre lloc.

- Jajajaja com tots, al menjador de casa nostra. Seràs il·lús Ton.

   Doncs no, me la menjaré en un altre lloc diferent   al què vosaltres us la menjareu.

- Si jaaa, te n'aniràs a el Pol Nord amb avió. No et fot.

   Doncs no, veig que ets curiós i vols saber on aniré a passar la tarda de el dia de la "Mona".

- Home jejeje si no és molt demanar ..., doncs la veritat m'agradaria saber-ho, ja que això cada vegada m'està omplint de curiositat.

   Bé t'ho dic. Doncs me la menjaré a les golfes de casa meva, ja he col·locat una tauleta d'aquestes que utilitzaven els bars antics, rodona de ferro forjat i amb el sobre de marbre. M'asseuré en una cadira davant d'una gran finestra en el qual també veuré les teulades i el campanar i alli me la menjaré la "Mona" col·locada en un plat i si m'apures em posaré en un porronet el moscatell i l'aixecaré i brindaré a la teva salut i la de tots els que aquest any no ens hem pogut trobar-nos, per celebrar aquest dilluns de Pasqua.

- Joder quina sort que tens tio. M'has deixat sense paraules. Ja veig, ja veig que no t'afecta el confinament. jajaja

   Fins ara no t'has adonat?

- Escolta, escolta, a el principi m'has dit que una de les coses del perquè estàs content és perquè erem Dilluns de Pasqua i l'altra ?.

  D'aquesta aniré a el gra ja que no et vull fer perdre més el temps que sinó arribaràs tard a menjar la Mona i qui sap si els altres ja se l'hauran menjat. jajaja.

  Et dic: Estic content perquè aquest escrit que estic fent en aquests moments és el 150 de tots els que he redactat en el meu bloc. Mai, mai m'hauria imaginat arribar fins aquí. Crec que en el fons ha estat el meu instint de superació a reptes. No em poso a classificar si ho he fet bé o malament (personalment crec que han estat d'anar per casa) però l'important per a mi és haver-ho fet i si només un dels meus escrits ha agradat a algú que els hagi llegit la veritat, és que m'adono més que per satisfet.

- Suposo que a algú hauran agradat, a mi personalment ni un a valgut la pena llegir-lo. (És broma amic jajaja).

   Que dolent que ets jejeje.

  Ara més seriosament, a la vida un s'ha de posar fites, encara que siguin un fracàs després, però s'han de posar. Per això estic content també avui i ...... Gràcies, gràcies i gràcies als que m'heu llegit alguna vegada.

A reveure.

Setmana Santa (conte)

Setmana Santa (conte)

      Hi havia un vegada en els anys cinquanta un nen que es deia Joan (un nom típic d'aquests dies), era un nen una mica tímid més aviat diria que vergonyós, però que es fixava en tot el que passava al seu voltant. Era d'una família mitjana tirant a pobre com totes les d'aquella època.  Era d'aquelles famílies que avui en dia els diríem religioses, de les que no es perdien cap cerimònia que es feia a la seva Parròquia. I com a mostra d'això, us diré que els seus padrins materns van regalar a la dècada dels anys quaranta, una imatge de talla que representava al Natzarè (ells sempre ho nomenaven com "el Nasareno" com si fos un més de la família) el qual sortia pels carrers de la Vila a les processons de Setmana Santa. La del divendres a la nit era la més important de les processons que es feien durant aquests dies. Sent els seus portants, en aquesta processó, quatre familiars directes del padrí matern, però .... també com era costum davant de "el Nasareno", i anava un nen vestit amb túnica negra i una creu, que de tant en tant recitava una oració cantant. D'això s'encarregaven els néts d'aquest padrins. Eren diversos els néts que tenien, i un parell d'anys com a mínim li va tocar al Joan anar de portant de la creueta i a recitar cantant el "Record". Va haver de aprendre-ho i assajar-ho, abans perquè el lluïment fos el màxim bonic possible. Els portants de "el Nasareno" li deien quan havia de cantar i de vegades sentia que també li deien que cantés una mica mes alt per mes lluïment per al pas del "Nasareno". Encara sort que el pobre Joan quan acabava de cantar-recitar, la gent de la processó li donaven caramels, cosa deliciosa pels pocs caramels que es gaudien durant l'any, la qual cosa servien també per repartir-los entre els seus germans i cosins ja que eren una família molt unida. Escric, escric i escric però em deixo el susdit vers que es cantava en castellà i deia així:

Contemplad el rostro ensangrentado, 

de nuestro señor llevando la cruz a cuestas, 

por la culpa de los pecadores, 

el que rezará un padrenuestro y una ave Maria delante de esta Santa Imagen, 

ganará ochenta dias de perdón, 

por Jesucristo nuestro señor.

      Acabada la processó, venia el bo i el mes saborós de tot el dia. El padrí del Joan a l'acabar la processó, reunia a tota la família a casa seva i allà damunt de la taula del menjador havia coc i coca amb sucre, com també no podia faltar el porró ple de moscatell (Deien que el dejuni del divendres Sant s'acabava quan s'acabava la processó). Al  Joan és clar com era petit res de moscatell ni tampoc als seus germans i cosins, encara que amb algun descuit dels grans, aixecaven el porró un segon, per assaborir la dolçor de l'moscatell. Però .... que bé s'ho passava el Joan menjant, mentre els grans comentaven el com havia anat la processó, de si havien anat moltes persones a fer llum amb seves atxes al costat del "Nasareno"; que si fulano de tal aquest any no ha vingut i s'ha anat a un altre pas a donar llum amb la seva atxa, si aquest any ha vingut tal i qual que feia temps que no venien. En fi, tot això li servia al seu padrí per tenir una vegada mes reunida a tota la família al seu costat.

      Però no acaba aquí la historieta de la Setmana Santa que narro, no ni molt menys. Els padrins del Joan, havien estat forners antigament, i encara portaven en la seva sang dit ofici i que van ensenyar a la mare i a l'oncle del Joan, per això després del refresc ja quedaven els dos germans per al dia següent que era dissabte a fer les mones perquè tenien una pastera al rebost de la casa. L'oncle del Joan pastava i la seva mare a la cuina donava forma a la pasta de cada mona i finalment ho tapaven amb una drap perquè fermentessin i així a la tarda ja es podien posar al forn de llenya. Joan anava moltes vegades des de la seva casa a la dels padrins materns, per ensumar com anava la cosa, ho mirava d'una mica lluny per no molestar el moviment que tenien la seva mare, el seu oncle i la seva àvia ja que la cuina no era per poder fer-hi ball. Ja a mitja tarda començava tota la casa a fer olor de la fragància de les mones. Les feien de les típiques, de les de tota la vida que són les que es posen ous durs (en molts països l'ou representa la Pasqua). I per distingir-les en saber la de cada un, li posaven tants ous com anys tenia el apadrinat. El dia següent el Diumenge de Pasqua després de la Missa Major, el Joan anava a buscar la mona que li havia regalat el seu avi matern. Durant el trajecte cap a casa Joan havia de ensenyar als coneguts que passaven pel carrer la "magnífica" mona que li havia regalat el seu padrí. Ahhhhhh i el dia següent, dilluns amb diverses famílies anaven a "El Mas Vell "a menjar un tros d'aquesta mona.

      Per el Joan eren uns dies molt bonics i sobretot, sobretot molt dolços i penso també, que potser de tant dolç, quan va anar creixent passava bastant de tot tipus de pastisseria.

      I com es diu en els contes: I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.

El Canari

El Canari

      Un dia vaig anar a una casa d'una família en què tenien un canari en una gàbia, cantava i cantava, em van dir que uns amics l'havien portat de Canàries i agafat en plena natura, era d'un color groc verdós molt bonic. Un dia a l'estiu amb molta calor van decidir netejar la gabia però amb un descuit el canari es va escapar i va sortir per la finestra oberta. Mai mes van saber d'ell encara que ells posaven menjar a la finestra per veure si tornava. Però .... el canari va preferir la llibertat i no estar tancat.

      Ara a nosaltres a hores d'ara ens passa una cosa semblant, estem tancats a les nostres cases, vivim "confortablement" però estem desitjant poder sortir de casa per un temps, agafar el cotxe i viatjar, córrer, mirar el paisatge, contemplar el mar, nedar i gaudir en definitiva de la natura, respirar profund, ballar, riure a l'aire lliure, conversar amb altres directament i no per mitjà dels instruments moderns, el tu a tu, saludar-nos amb les mans, abraçar-nos, besar-nos, gaudir com si fos en tot la primera vegada que ho fem. Que bonic tot això veritat ?. Com aquell que gaudeix de nou de coses que li semblen que fa segles que no fa.

      No se si totes aquestes coses que dic les podré fer quan s'acabi aquesta pandèmia, perquè no sé si físicament i mentalment com estaré, però ... és bo somiar en aquests moments i d'omplir d'alegria els nostres cors perquè vulguis o no ens ajuden a arribar a bon port. I si no arribem doncs .... ningú em podrà treure aquests moments bons de pensar en que seré més humà i més simple.

Dignitat

   Aquests dies de confinament tens temps per pensar, però normalment moltes persones pensen en coses passades perquè pensar en el futur no és molt aconsellable per l'incert que és, per això és millor que ni tocar-lo en aquests moments.

   Tot això que dic, es per el que veig quan entro al Facebook en què la gent posa moltes fotos aquests dies de quan eren més joves, i la veritat, els encanta fer-ho. Es veu que és el que toca en aquests moments, segurament perquè s'enyoren temps passats.

   Per la meva part avui m'he recordat d'una reunió d'amics amb dinar inclòs (com és que en una reunió sempre s'acaba amb un dinar?) I com és normal després del menjar i de prendre el cafè amb la seva copeta de licor inclosa, vam començar a parlar de tot, de lo diví i de l'humà de la vida, i de sobte un d'ells va comentar que volia ser quan fos més gran una persona digna.    Ell sense arribar a ser molt gran, s'anava tornant més gran que tots els que estàvem allà, vaig pensar que aquest amic s'havia tornat més de pressa que la resta de nosaltres, potser perquè estava envoltat de persones longeves i que no portaven la seva longevitat com la que ell creia que havien de portar-la. Penso que segons ell un hauria de tenir uns cànons en forma de pensar i d'actuar segons l'edat corresponent.

   Recordo també parlant de tot això que quan jo començava la dècada dels quaranta feia de vegades les "tonteries" d'un vint o de trenta i seguidament pensava en què dirien els altres en fer coses que no corresponien a la meva edat estipulada? Al final pensava que la meva ment era així i no tenia el perquè canviar pel que podrien dir de mi els demés.

   I per aquest motiu li vaig dir a l'amic que volia ser digne quan fos longeu: "No et preocupis que tu sempre seràs una persona gran i digna de ser-ho, encara que moltes vegades els altres pensin el contrari de tu, però tu segueix el que la teva persona desitja que siguis, com els altres seran també dignes a la seva manera.

   Després el vaig veure amb un petit somriure i vaig pensar en què era això el que ell esperava de nosaltres li diguéssim, per així quedar-se. mes tranquil·litzat en si mateix.

Escrit el 1 d'abril de 2020

El coronavirus

      Portem gairebé un mes amb el coronavirus al nostre país, al principi ens el preníem com un simple refredat però sense donar-li més importància, després va venir això de rentar-nos molt les mans i van començar a sortir els típics acudits com el d’aquell preguntant si ens podem dutxar el cos a més de les mans. Ens van començar a aconsellar que no sortíssim de casa, tothom a buidar els supermercats amb el seu feliç paper higiènic que per cert fins i tot avui en dia no he entès, el perquè de tant d’aprovisionament ni que tinguessin “diarrea crònica”. Alguns ens vam fer a casa unes màscares per a sortir al carrer a comprar posant-nos també uns guants. Els WhatsApp s’omplien d’escrits i de missatges, la majories d’ells reexpedits (acudits, notícies, religió ....) que per cert en aquest últim apartat he quedat sorprès de la gran quantitat d’estampes religioses rebudes i el curiós del cas és que moltes me les han enviat persones d’aquestes que abans et deien que passaven de la religió. De tot això espero que un dia algun estudiós l’analitzi aquest comportament, encara que ..... en el fons té la seva lògica.

       Hem passat aquest mes de març amb por però ens hem anat comunicant-nos els uns als altres a pesar que ha estat un mes molt llarg però ..... hem mirat de passar-ho de la millor manera possible.

Vindrà ara com a mínim un mes de confinament total i ens l’hem de plantejar de passar-ho el menys malament possible. No estem acostumats a tot això. Sense poder sortir, conviure les 24 hores del dia amb la família, això només ho fèiem els caps de setmana i moltes vegades per a sortir de casa, però fer-ho diariament, pot arribar a haver-hi un mal humor per les cases que pot ser alarmant i en això es pot ajuntar també el problema econòmic. Perquè dic això? doncs perquè ha arribat el cansament, no s’escriuen WhatsApp, es telefona menys, ja no es canta i poc es riu.

      La lliçó que ens dóna aquest maleït virus que ens treu vides humanes és que aprenguem a conviure amb els de la casa i que això no és gens fàcil, mirar sobretot de riure almenys una vegada al dia i ...... parlar i comunicar-se, dir coses boniques que moltes vegades no ens hem dit o que fa temps que no les hem utilitzat.

      Jo almenys ho tinc mes dur que vosaltres dins a casa amb la “Sole”. Li parlo i li parlo i .... mai em contesta i ni em porta la contrària (es broma). Però espero i confio que pudem sortir-ne d’aquesta pel que fa al virus com també del confinament, ja que mai malgrat tot el que ens succeeix, els ànims no els hem de perdre.

Ahir tènia que haver arribat d’un viatge que tènia previst. Fa poc que tinc cotxe nou que de tant en tant m’ho vaig mirant i contemplant perquè no ho puc fer servir (Quan no pots utilitzar-ho mes ganes un té de conduir) però ...... amb l’esperança que vindran temps nous i podré fer si Déu vol ..... aquestes dues coses i moltes mes.

      En el fons, només demano salut per a mi i per als altres i molts ànims. La resta ....

“Il n’y a pas de mal qui ne vienne pour de bon.”

Escrit el 27 de març de 2020

Que ens està passant?

Article que vaig publicar el dia 27 de març de 2015, a Facebook

Que ens està passant?

      Perquè hi ha persones que han de dormir en una oficina de “La Caixa”?

      Perquè persones que han hagut d’emigrar del seu país amb fills i que viuen entre nosaltres, en un pis que no té les mínimes comunitats per no dir-ne cap?

      Perquè hi ha persones que s’aprofiten d’aquests emigrants sense recursos ?

     Perquè els lloguen el pis i no hi ha portes que separin la casa d’una petita terrassa quan les temperatures són hivernals ?

    Perquè aquestes persones han tingut amb cartrons tapar les portes? sent el seu preu de lloguer res de econòmic ?.

      Perquè d’aquestes injustícies?

   Ho he viscut aquesta tarda i havia de desfogar-me d’alguna manera. 

Perdoneu.

Escrit el 21 de març de 2020

Mn. Joan

      Crec que les persones que ens passen per davant de la nostra vida, sempre hi ha alguna d’elles que ens marca sobretot per la seva manera de ser o d’actuar i de pensar. Elles de vegades et fan descobrir (les persones intel·ligents no t’ho diran directament però sempre ho captes) les maneres diferents de veure la vida i el món, la qual cosa vulguis o no això t’enriqueix.

      De Mn. Joan en vaig sentir parlar, quan jo era petit a casa dels meus padrins materns. (1) Al final d’aquest escrit i com a curiositat, posaré el motiu d’aquesta relació entre ells.

      La primera vegada que el vaig conèixer va ser per pura casualitat com moltes coses que ens passen a la vida. Unes veïnes del meu poble em van dir que Mn. Joan feia un viatge a Egipte i a Israel, era l’any 1999 i faltaven pocs dies per poder un inscriure’s. (elles no volien anar dues dones soles en un viatge sense conèixer a ningú mes .... jejeje). Em vaig apuntar i la veritat em va agradar com ho organitzava, com també les persones que componien aquest viatge, i ..... sobretot la forma de comentar la religió quan vam estar per Terra Santa. Era un biblista i expert en Sagrada Escriptura.  Personalment sempre he mirat d’entendre la religió tocant de peus a terra com a simple humà que sóc, i ell em va corroborar el que jo pensava.

      Ell em va fer aficionar a les Icones, ja que un dia que estàvem a Jerusalem, era l’últim dia i com en tot viatge es té un petit temps lliure, ell em va dir: “Vaig a una botiga d’Icones, vols venir?”. Com a curiós que sóc (potser ho sóc massa jejejeje) vaig acceptar la invitació. Mentre anàvem cap a la botiga em deia que a l’Orient mai deien pintar icones sinó que diuen escriure icones ja que són narracions pictòriques. Ens vam firar els dos, ell per un encàrrec i jo perquè gràcies a les seves explicacions, vaig entendre millor l’art Oriental de la iconografía.

      Vaig continuar amb els seus viatges i en els mesos de febrer, quan fèiem la Calçotada un petit grup del Camp de Tarragona, ell venia i ens comentava el proper viatge, del qual crec jo que ja ens reservava les places per nosaltres perquè sempre omplia encara que hagués volgut viatjar a la lluna.

      Va publicar dos llibres, el primer es va anomenar “Pessics” (humor i saviesa orientals). No ser si us heu fixat que si algú us vol explicar “alguna cosa” per la qual et vol fer pensar, si abans et fa riure, aquesta “alguna cosa” entra millor en un mateix?. Em deia que la gent que mai riu, no és gent seriosa. Quan vaig comprar el llibre vaig voler que m’ho dediqués i em va posar el següent dedicatòria: A l’amic Anton Francesch per ajudar-lo a no perdre el seu bon humor.

       L’any 2005 vaig deixar d’anar amb ell perquè tornava a repetir viatges, i amb un grup d’amics vam iniciar i organitzar altres viatges pel nostre compte i em van triar a mi perquè els organitzés (Sense comentaris per la meva part en aquesta elecció, a canvi em va servir per tenir una nova experiència en la vida molt positiva.). I jo els vaig planificar a l’estil de Mn. Joan. Quan vam tornar del viatge em vaig anar a veure-ho a casa seva per dir-li el perquè de tot plegat. La veritat és que va estar content de la nostra iniciativa. Per aquells dies feia poc que havia publicat el seu segon llibre “Pessigolles” m’ho va regalar i m’ho va dedicar amb les següents paraules: “A l’amic Anton Francesch bon deixeble en l’organització de viatges, que ha superat a el mestre”. Després abans d’anar-me’n em va ensenyar un escrit – esborrany que estava fent dient que per motius de l’edat volia deixar de fer viatges.

      Aquest escrit sortosament va quedar en un calaix i continuar fent viatges, va venir sempre a les calçotades que fèiem i que de vegades ens reuníem més de cent persones i ell exposava els seu viatge i jo el nostre (Grup Català).

      En el penúltim viatge que vaig fer amb ell que vam anar a l’Iran l’any 2014. Quan fèiem el canvi d’avió a Istanbul, vam parlar un moment, mentre esperàvem l’avió i em va comentar que va estar a punt de no venir perquè la nit anterior no es va trobar molt bé. Li vaig dir que si necessitava ajuda meva durant el viatge en l’organització del dia a dia, que podia comptar amb mi.

      En el seu últim viatge l’any 2016 que vam fer a “Moscou i l’Anell d’Or”, ja va venir més aviat com d’acompanyant.

      Vaig anar a veure-ho quan ja estava malalt i estant allí, em vaig recordar d’un altre amic savi com ell, que un dia em va dir: Quan una persona té un alt càrrec o fortuna, li vénen com a mosques molts aduladors, però .... aquests mateixos, quan un es jubila o se li acaba la fortuna, s’evaporen com l’alcohol. (Aquí ho deixo i com Tardà deia : Perdoneu però algú ho havia de dir.) .

     Aquest dimarts ens vas deixar, amb la humilitat que el caracteritzava, i que jo sempre el recordaré com “El mestre Mn. Joan”

(1) Mn. Joan, era nebot de la germana de llet de la tieta Tresina (germana de la padrina) i que era de Mont-roig es deia Lola i el seu home Miquel , que treballava de zelador a l’Institut Pere Mata de Reus i tocava l’acordió, aquest acordió que tenia , li havia portat d’Itàlia (Roma) Mn Joan Aragonés, on estudiava Sagrades Escriptures a la Universitat Pontifícia i al ser capellà no els deien res a la frontera , ja que aquí eren molt mes cars.

Encara recordo a casa quan li van venir a ensenyar a la tieta Tresina i el va tocar ,encara era el “cuarto” del davant com dèiem aleshores , recordo que aquest acordió, era el doble de gran del que tenia el tiet Pere.

Aquest matrimoni, no varen tenir fills, tenien una vespa de l’època i alguns diumenges a la tarda quan venien de Mont-roig passaven, perquè la tieta i ella s’estimaven molt. (Comentari del meu cosí Josep Borràs)

Escrit el 13 de març de 2020

El Josep

      Bon dia, avui voldria parlar d’una persona en concret i de la seva cultura. Es deia Josep i va néixer l’any 1915, abans però permetreu-me que retrocedeixi encara uns quants anys enrere; al seu padrí matern (en la meva població fins fa poc als avis els i dèiem padrins ), el seu ofici era el de carreter ja que construïa i arreglava els carros dels pagesos. Però a més era un home cultura; li agradava la musica, tocava el cornetí i a més va ser director d’una banda de música, var ser també compositor, que per cert a causa d’algun “espionatge” va haver de registrar totes les seves composicions en la Societat d’Autors per evitar que no se les copiessin. Li agradava tant la música que anava a peu per les Festes Majors a escoltar concerts a totes les poblacions de la comarca. La seva filla que era la mare del Josep, entenia de música i tocava el piano (en un temps en què les dones només servien per treballar i casar-se per tenir fills), quan es va casar i amb molts sacrificis van poder fer el viatge de nuvis i que va consistir a anar dos o tres dies a Barcelona , però per un motiu molt especial, i va ser el de poder anar al Liceu a escoltar Opera a les grades de dalt de tot per motius econòmics.

      El Josep que li hagués encantat poder anar a viure a Barcelona per tenir més amplituds a la vida (tant culturals com per treball), va haver de ser pagès per motius familiars, ell no va tenir com a “hobby” la música com els seus avantpassats, però si que li agradava dirigir un grup de teatre (cosa que un fill d’ell i també el seu nét, han continuat en el camp cultural i també teatral). Amb esforços d’una època en que els diners no anaven amb molta abundància, ell ja estava subscrit al “Correo Catalán”, després a “Tele / eXpres” i finalment a “La Vanguardia”. Va ser una persona que va escriure moltes poesies i li encantava fer escrits, tot això des de molt jove, fins a finals de la seva vida. Abans de casar-se ja va començar a escriure en un dietari totes les seves vivències quotidianes i que va ser interromput uns pocs anys per tornar-lo a continuar durant uns quaranta anys, fins als seus últims moments (deu ser també per herència que també, té un nét que és periodista i escriptor en l’apartat cultural).

      Li encantava la lectura de qualsevol tipus de tema, tant cultural, com polític o religiós.

      A l’estiu de l’any 2002 va conèixer i va tenir certa amistat amb el sociòleg, periodista i escriptor Salvador Cardús, i fruit d’això, en el seu llibre “Ben educats” hi ha dues pàgines en què parla d’en “Josep”.

      Persona que li encantava enviar missatges als seus amics amb el seu mòbil, fins i tot en el últim “Reis Mags” que ell va viure, li van portar una “Tauleta tàctil” i en ella en un mes i escaig es va posar a navegar per internet.

      Us preguntareu el perquè comento això ?, doncs perquè avui fa tres anys que ell se’n va anar per sempre als pràcticament 98 anys. He volgut passar tres anys perquè les coses amb el temps es veuen amb més òptica, i retre-li un petit homenatge escrivint com he fet en aquests 10 darrers dies, uns pensaments meus diaris com ell feia en el seu dietari. Els he escrit per a ell que estava tan aficionat als estris moderns; per això he escollit internet perquè penso i tinc la convicció que els haurà llegit des d’on ell estigui. Aquest Josep era el meu pare.

      Que tingueu un feliç dia i ....... sincerament aprofiteu-lo tot el que pugueu, perquè ..... “La vita è Bella”. Adéu siau són les 08,07 h.

P.D. : Aquest escrit el vaig posar al Facebook el dia 8 de març del 2016.

Escrit el 1 de març de 2020

El nostre passat i l’atzar per encarar el futur

      A la vida, com més anys un va complint, a un li agrada saber d’on procedeix i de com eren els seus avantpassats, ja que és bo conèixer-ho per construir millor el futur, sigui llarg o curt de la nostra existència.

      Perquè poso al preàmbul d’aquest escrit aquestes dues paraules: passat i atzar?

      Doncs mirant papers i buscant en la història dels meus pares vaig saber que abans que es casessin tant ell com ella havien tingut abans pretendents. Aquests “núvia” i “nuvi”, tant a ella com a ell els he conegut en vida. Els “postulants a festeig” dels meus pares es van casar amb altres persones. Un dia em vaig trobar pel carrer al fill de la qual va ser “núvia” del meu pare i li vaig comentar, la relació que la seva mare i el meu pare havien tingut i en acabar li vaig dir: T’adones que si ells dos s’haguessin casat tant tu com jo no existiríem ?.

      Com tampoc existiríem si no fóssim el resultat d’una gloriosa ejaculació del nostre pare, en la qual d’entre quaranta milions d’espermartozoides, només un de concret i determinant, va fecundar en l’únic i gloriós òvul que es va despendre de la nostra mare, aquell i no un altre, d’entre els aproximadament dos-cents mil en els quals var començar la seva pubertat.

      De vegades sents parlar a les famílies que els fills dels mateixos pares són gairebé diferents per no dir sempre entre ells i això passa perquè cada un ha agafat els gens determinats per aquell espermatozoide en unió amb aquell òvul. Però tots en el fons tenim connotacions dels que ens van precedir.

     Moltes vegades recordem i analitzem les nostres actituds en el passat i de vegades raonem i ens preguntem el perquè actuem d’aquella manera i no d’una altra. Però .... si sabem coses dels nostres avantpassats com eren, potser entendrem més el que hem estat fins ara nosaltres i alhora això ens pot servir per actuar en el nostre futur, amb més perspectiva i afrontar-lo en moments d’incertesa.

    Hi ha persones que escapen de les seves arrels originals. És possible que no siguin del tot conscients de l’autèntic tresor que pot suposar per a elles conèixer-les en profunditat.

      El nostre passat i l’atzar van units de la mà per encarar el futur.

Nota: Per als creients aquest atzar que descric és Déu.

Escrit el 17 de febrer de 2020

Tots evolucionem

      Tots diuen “as canviat, as canviat molt” però no entenen...que tots evolucionem tant físicament com mentalment. Pel físic és en el que no ens agradaria canviar però ..... amb el temps es deterioren els teixits i les cèl·lules i això no podem evitar-ho.

      Pel que fa a la mentalitat doncs canviem perquè sofrim, canviem perquè vam cometre errors, i d’ells aprenem. Canviem amb el temps, perquè creixem i madurem. Vivim experiències noves que fa que vegem la vida d’una manera diferent i per això, ja no som els mateixos d’abans. Canviem també gràcies a algunes persones, les bones i les que creiem que són dolentes. Les bones, perquè entren en les nostres vides per millorar-les, i ens cuiden, i mai se’n van del nostre costat, i.... les dolentes, dons perquè entren per fer-nos il·lusionar, i ens fan sofrir , i desprès se’n van, però a tot això del negatiu mirem també de trobar-hi alguna cosa positiva per a la vida i segur que sempre la trobarem. Tot en la vida són experiències. Evolucionem per infinites raons, però .... tots ho fem. Tant per bé, o com per a mal.

      Per cert el que mai dubte i diu que passen les dècades i ell és el mateix de sempre, la veritat no m’agradaria estar en la seva pell.

“J’ai changé et quoi?”

Escrit el 1 de febrer de 2020

Lliçons d’ètica

      Era un divuit de maig al matí i després d’esmorzar al Hotel Pars de Kerman (Iran) ens vam dirigir en autocar cap a Rayen que és la capital de districte del mateix nom, on es troba el Castell de Rayen construït totalment de toves (massa de fang i palla, modelada en forma de maó i assecada al sol), i que fins i tot amb els nombrosos desastres de diferents èpoques dons la veritat és que està encara molt ben conservat. També haig de dir que a causa de la seva importància com a llegat històric de l’Iran, l’esmentat castell com també la Ciutadella (llocs de pas de la mítica Ruta de la Seda) van ser declarats com a Patrimoni de la Humanitat.

      Seguidament de visitar aquest espectacular castell ens vam dirigir a uns quaranta quilòmetres al sud del país, on està situat el Santuari de “Sha Nematollah Vali” ja que en ell es troba el mausoleu d’aquest mític poeta iranià del mateix nom. I amb el temps la seva tomba, es va anar convertint en un popular lloc de pelegrinatge.

     No m’entretindré més a comentar la preciositat de la seva arquitectura que és una de les magnífiques construccions que existeixen de l’antiga Pèrsia, ni tampoc dels seus recobriments en parets i cúpules fetes amb maons turquesa, ja que aquest no és el motiu del meu escrit.

       Davant d’aquest Santuari hi ha el Jardí Shazdeh (Jardí del Príncep) i està situat en ple desert. És el típic oasi persa amb fonts d’aigua, que va corrent pel centre d’aquest verger, mentre que als costats un pot passejar a l’ombra de nombrosos arbres.

      Eren als voltants del migdia i teníem que anar a agafar l’autocar per anar a dinar. En sortir dels jardins es veien moltes famílies assegudes a l’ombra dels arbres dinant.

      Estava jo a punt de sortir del recinte, quan vaig veure un iranià amb barret i amb un bon armat bigoti que em va fer recordar al meu padrí matern, m’ho vaig mirar amb mes detall, pels records que em van venir en ment mentrestant ell estava menjant. La resta de la seva família dones i nens ho feien també a una poca distància d’ell.

      Em va saludar i jo vaig fer el mateix i amb signes li vaig esmentar el meu nom i ell em va dir que es deia Mohammad. I a l’instant em va oferir part del seu menjar que tenia a sobre el pa “sangak”. Jo amb signes li vaig dir que no, mentre li donava les gràcies, però ell va insistir i em va oferir un cogombre sense pell. Personalment he de dir que avorreixo aquesta hortalissa i fins i tot l’olor del cogombre. I com que no vaig voler que s’ho prengués com un menyspreu, li ho vaig acceptar i m’ho vaig menjar davant seu. Va estar content que jo ho acceptés mentre em preguntava pel meu país origen. I com sempre que et pregunten d’on ets en països llunyans, penses que t’entendran on està el meu país si els dic el “Barça” i el “Messi”. Per les seves expressions vaig veure que li agradava el Barça. Em vaig menjar el cogombre amb ganes de vomitar, li vaig donar les gràcies per el seu oferiment i vaig anar a agafar l’autocar que ja m’estaven esperant tots els del grup. Durant un dia vaig tenir la sensació que encara tenia el cogombre en el meu coll, però en el fons vaig estar molt content per haver trobat una persona com Mohammad que estava donat a l’hospitalitat cap als altres. Moltes vegades les persones senzilles ens donen unes grans lliçons d’ètica.

“Toujours pensé que ne devrions jamais faire dédain pour l’hospitalité de quelqu’un d’autre.”

Escrit el 18 de gener de 2020

Fes tot el que puguis; la resta ho deixes al Destí

      Durant més d’un any, he enviat cada diumenge una frase meva a coneguts i amics. I la meva idea ara és provar de tant en tant d’explicar-les com jo les entenc o pel motiu de per què les vaig escriure.

      Una dada curiosa i a el mateix temps no tan sorprenent i és que cadascuna de les persones que les rebia l’entenien a la seva manera i això crec que és el bo, la diversitat d’entendre el que un escriu o diu. També és veritat que de vegades es cometen errors en negatiu, al no entendre el que escrivim o diem. Però .... així és la vida de tots nosaltres.

      Un exemple de la frase del principi “Fes tot el que puguis; la resta ho deixes al Destí “ és el d’una família sud- americana, que van emigrar a Europa per poder donar una vida millor als seus fills (Vivien en una zona del seu país plena de drogoaddiccions, assassinats, violacions ...); es van arriscar a el màxim, i van arribar entre nosaltres com a turistes. Es van passar els tres primers mesos d’aquesta forma, però passat aquest temps, van quedar automàticament com a persones sense papers de residència.

     Creients fins a la medul·la de la seva religió, van veure molt clarament des del principi, que el camí de les seves vides era quedar-se entre nosaltres (Un ja es pot imaginar i comprendre, que una vida per aquest camí per molt bonica que pugui semblar, també està plena de pedres i clots enormes). Amb els estalvis que tenien, i amb petites ajudes com també amb algun treball precari que tampoc guanyes el que en realitat hauries de percebre. Van passar una temporada a batzegades monetàries, a més se li van sumar; problemes, enyorances, dubtes etc. Tot això és el resultat de les pedres i dels esvorancs de el camí que van triar, fins al punt de reconsiderar la seva decisió i van demanar una repatriació cap al seu país d’origen.

      Quan ja feien els tràmits de tornada al seu país se’ls va parlar de la seva decisió amb unes simples i senzilles paraules: Sou molt creients i després de pensar-ho molt vau creure que el vostre camí era el de venir al nostre país. A la vida tots ens trobem amb diversos camins o bifurcacions de les que pel motiu que sigui escollim sempre el que creiem que és el millor per a nosaltres. Però en tot camí hi ha les seves asprors i els seus encants com també et trobes a persones que volen treure’t de el trajecte que vosaltres teníeu en ment des del principi. Però penseu que si heu triat un recorregut tan important com aquest dons ..... seguiu endavant amb ell i feu el que pugueu per arribar fins al final desitjat per vosaltres i per tota la vostra família. La resta doncs ..... ho deixeu al vostre Destí. – El destí per a ells com a creients és Déu -.

      Van renunciar a la repatriació i avui en dia, encara són aquí amb la seva família i el cap de família treballant.

      Penso moltes vegades que és molt fàcil donar consells als altres que els poden acceptar o no i que per descomptat que sempre serà una decisió seva. Però ..... de vegades per un mateix és molt difícil seguir el camí que un hagués volgut escollir per caminar.

Le Destin participe à nos décisions? 

Escrit el 4 de gener de 2020

M’he tornat gandul?

      Aquests dies de Nadal i de Cap d’Any en què et desitgen els amics, els familiars i els coneguts o més ben dit ens desitgem tots o casi tots, unes Bones Festes i uns bons auguris per l’Any que anirem a començar i que tots ho agraïm molt sincerament. Però ....... alhora em preguntava a mi mateix si no em vaig tornant un gandul.

      Són dies en què un reflexiona sobre l’any que s’acaba i per tant et fas un repàs de com ha transcorregut i en part pot ser que a vegades un recapaciti i digui “quanta raó tens tio” que la ganduleria se’t va ficant dins teu, però com excusa de quedar bé amb un mateix, després pensa ..... que potser també que hi ha moltes més persones que fan menys coses que jo.

      I perquè dic això? doncs perquè com a tothom durant tot un any, passem per moments bons i també per circumstàncies que no ho són tant. La vida no la veiem sempre igual i tenim els nostres alts i baixos, de vegades motivats per nosaltres mateixos o també per l’entorn nostre del qual un sempre està esperant molt més i alhora es creu que els demés no li corresponen de la manera que un desitjaria que fossin (cosa molt difícil per no dir impossible d’aconseguir perquè tots actuem de la manera que som) i a vegades penses .... “que se’n vagin tots a la merda” (que bonic donar sempre les culpes als altres del que ens passa a nosaltres ..... un dia parlaré d’aquest tema)

      Quan tens moments que et fa mandra tot, et descuides com per exemple en el meu cas d’escriure en aquest bloc i poder dir el que un pensa (gràcies als que em llegiu). I el dolent sabeu el que és? doncs que un es digui a si mateix ..... “demà ja ho faré”, “demà ja ho faré” i aquest demà mai arriba, fins que no hi ha la voluntat ferma i el bon humor de dir: “Botons !!!, començo avui i no espero el demà”. Encara que digui tot això dons estic bastant ocupat en llegir i fer coses, coses que em sembla que serveixen per a mi com per a altres. Ja sigui per pocs o per a molts però et donen la satisfacció de ser útil a la vida.

      I comentant tot això de ser útil a la vida em ve a la memòria que un dia em va venir un senyor a parlar amb mi, ell ja estava jubilat i em va comentar que li agradaria ajudar els altres perquè durant la seva vida només s’havia preocupat de treballar i de viure i a l’acabar em va dir: Moltes vegades penso que el dia que em mori no m’agradaria anar a l’altre món amb la “llibreta buida de contingut.

         Diuen, diuen .... i diuen, que per Cap d’Any es comença amb noves voluntats, doncs bé a veure si jo aconsegueixo i em programo sense ganduleries aquest nou any que hem començat i continuo escrivint en aquest bloc.

     Ahhhhhh i que aquesta nit màgica de Reis portin per a tothom: “concòrdia, pau, estimació, salut i alegria de viure”.

Escrit el 21 d'octubre de 2019

Els nostres èxits i els nostres errors

      Tots i cada un de nosaltres al llarg de les nostres vides (siguin curtes o de molts anys) hem tinguts èxits com també errors, són coses que formen part del nostre ADN humà.

     Als èxits ens els mirem com si fossin fruit de nosaltres mateixos i això fa que ens sentim superiors als altres. Però .... els errors o fracassos ens costa acceptar-los i mes bé dit mirem de trobar-li algun motiu aliè a nosaltres de les causes amb què hem perdut.

     No reconèixer els nostres errors és perdre dues vegades perquè quan ho fem, a més de perdre, facilitem nosaltres mateixos tinguem una nova recaiguda.

     Uns exemples públics dels estaments que ens representen, i de no volen reconèixer els propis errors són els de les grans institucions polítiques, religioses o de qualsevol estament social. I ja sabeu el que fan quan cometen errors i és que gairebé mai els accepten i la seva primera reacció és donar la culpa d’això a la societat. Mai assumeixen que l’evolució de la col·lectivitat no s’ajusta als seus esquemes que per cert són esquemes rígids i antiquats que no evolucionen a la velocitat de les persones. El resultat de tot això és su descrèdit i al final a la indiferència de la humanitat cap a ells.

     Si cada vegada que davant d’un error o fracàs pensem que algú ho fa pitjor que nosaltres, és el mateix com anar per la vida descalç i caminat pel fang i això ens anirà paralitzant.

     Ahhh ..... per cert. En les coses negatives de la vida sempre pots trobar si les analitzes, alguna cosa positiva que t’ajudarà a seguir endavant.

Escrit el 4 de setembre de 2019

Créixer i Estimar

      Pràcticament per a la majoria de les persones s’ha acabat la temporada de les vacances, amb els seus viatges i també descansant, el que fa que un canviï el seu dia a dia de la resta de l’any. Direu que per a un jubilat com jo tots els dies són vacances ia més sense preocupar-se de res ja que al final de mes cobres de l’Estat.

      Però diré una cosa; i és que miro i intento que en els mesos de juliol i agost (és l’avantatge de ser jubilat en fer dos mesos) a mirar de fer el menys possible i a viatjar naturalment mentre la salut sigui per poder-ho fer. També serveix per pensar en el passat de cada un i en el supòsit futur que un pot tenir.

      El viatjar et serveix per conèixer països o ciutats amb les seves costums, la seva forma de viure i sobretot conèixer i conviure amb altres persones que algunes d’elles mai havies conegut, de les quals aprens d’elles en els dos sentits tant positiu com en negatiu.

     Tot això ens passa amb totes les persones que ens relacionem durant la nostra vida, i en certa manera “totes” elles, en diferents graus ens influencien. Algunes però passen ràpid per les nostres vides i en poc ens afecten. Altres en canvi, ens entren molt endins i ens deixen una empremta profunda en els nostres cors. Des d’aquest instant ja no som els mateixos en el nostre interior alguna cosa a canviat.

      Si mirem tota la nostra vida, ens adonem que en moments determinats, hi ha hagut persones que ens han ajudat a superar les nostres dificultats. La majoria de vegades segurament en aquells moments no ens vam adonar o mes bé dit, no erem conscients de la importància d’aquests ajuts i que gràcies a elles en bona part de nosaltres som el que som.

      Crec que hem de ser d’aquest tipus de persones, de les que influeixen positivament amb les persones a les que un es relaciona. Penso que així tindrà un cert sentit les nostres vides.

      Una pregunta que tots ens hauríem de fer: Perquè estem en aquest món ?. Sincerament penso que per créixer i per estimar. Es creix donant la mà a qui ho necessita.

      A vegades pensem que hem de fer coses extraordinàries, crec que no cal i si recordem allò que a nosaltres ens ha ajudat, veurem que no cal que els nostres actes siguin sortits del normal sinó coses simples que ens han fet sentir estimats i valorats.

      Uns exemples? doncs aqui els dono: una trucada per telèfon, unes paraules efectuosas, una mica de companyia, escoltar-nos sense presses, 1 Whatsapp amb un missatge perquè l’altre vegi que et recordes d’ell. etc.

     Crec que fent tot això les nostres vides tindran sentit. El sentit de créixer un mateix i sobretot el d’estimar als altres.

Escrit el 22 d'agost de 2019

Vidadi el guardià del Castell de Mardakan

  

     

         El castell de Mardakan (Mərdəkan), estar a la regió Caspiana i és un castell medieval quadrangular del segle XIV en la qual en la part d’enmig del pati s’aixeca una gran torre quadrada.    Quan estàs dins et fa sentir l’esperit d’un passat el qual va resistir els atacs militars. Hi ha molts forats a terra, on els habitants del castell emmagatzemaven el seu menjar, alguns d’ells molt profunds, la qual cosa dóna una idea que en l’època medieval tot això servia per resistir dels combats de l’exterior. Dins el recinte també hi ha la mesquita de “Tuba Shahi” del segle XV (1482).

     La meva raó per a aquest escrit era més aviat per parlar del guardià de l’esmentat castell. Es diu Vidadi, personatge que estima el castell i el cuida amb cura com si fos la seva pròpia casa. Penso que gràcies a ell el castell té vida per molts anys, perquè l’estimació als seus orígens fa que li tingui cura i l’acaroni.

     Com sempre quan vaig a un lloc m’agrada preguntar i ell va veure que preguntava al nostre guia Zahir, de les coses del castell i de la mesquita, i al veure’m interessat em va voler parlar per mediació del guia i jo la veritat vaig estar encantat d’escoltar qualsevol cosa que em pogués dir, al cap de poc va voler saber com em deia ia cada cosa que em volia ensenyar em deia .... Antoni això; Antoni això altre. Ensenyant-me els escrits gravats en les parets el que deien. Em va ensenyar l’escultura petita de la mà de Fatima (Hamsa) que és un símbol de protecció utilitzat com amulet de protecció. Vam tenir Vidadi i jo una molt bona sintonia.

     El que més em va sorprendre i em va emocionar és que en acomiadar-nos em va ensenyar on vivia amb la seva família i com dient-me. “Series ben rebut”. Gràcies Vidadi i que Al·là sempre estigui amb tu.