Cartes ..... res més que cartes
Avui que estic començant la vida quotidiana després de tants dies de treball i de celebracions, estava fent una ullada a la col·lecció de llibres que tinc i ha aparegut a les meves mans un amb dues-centes-dotze pàgines titulat “Cartes .... res més que cartes” amb dedicatòria a mi i que diu després de nomenar-me: perdona els possibles errors en el temps. Són pensaments d’un noi de menys de 17 anys i que han sortit a la llum ara als 90 !!. Signat: Josep F. C.
El Josep, el vaig conèixer des que era molt petit ja que amb el meu avi i jo anàvem a la casa dels seus pares a portar cistelles amb garrofins ja que ells els compraven. Un incís per als que no han tingut animals: Els cavalls i les eugues es mengen les garrofes però les seves llavors les deixen.
Després de fer la mili el Josep es va casar molt enamorat. I els meus pares i ells dos sempre van ser molt amics i per descomptat jo també me’ls apreciava. La seva dona sempre em recordava que s’havien casat quinze dies abans que naixés jo.
El Josep, persona de poques paraules que no vol dir que no parlés sinó que era concís en el que deia a més ..... la seva dona era d’aquelles que sempre tenia tema per parlar. I dient això ja podeu imaginar el que passa a les cases.
Tornem una altra vegada al principi. Érem en temps de la guerra civil, i ell a punt de fer els disset anys i ho van cridar de la Caixa de Reclutament a Tarragona per allistar-ho a anar al “front” va ser el que es va anomenar la “lleva del biberó“. El van allistar a la 42ena. Divisió, 226 Brigada Mixta, 904 Batalló.
El Josep durant tot aquest temps que va estar en l’exèrcit va anar escrivint cartes i comentant la seva vida quotidiana durant tot el temps que va durar el seu servei militar.Y en aquest llibre reprodueix totes aquests escrits que ell va fer durant tot aquest temps. Va ser presoner de l’exèrcit franquista i presoner al Camp de Concentració de Ortunya (Biscaia)
Voldria descriure textualment uns petits paràgrafs en la terminació del seu llibre que a mi personalment m’han fet reflexionar i que diuen així: Sempre he cregut que una carta és la narració, que el qui la redacta s’escriu a si mateix per contar- se coses, emocions i reflexions que, d’altra manera, li fora dificil d’esbrinar i recuperar la memòria dels seus records. D’aquesta manera gires la vista enrera i veus que la teva vida no és sinó un miracle ...., observes teu passat i et veus créixer amb tots els teus defectes i errors i busques, amb tot l’afany, el perdó i el penediment per no tornar a cometre’ls en les pàgines en blanc que encara falten omplir ...., perquè et falta començar una nova història ....!
No la pots reinventar ...., baldament que la recordis en viu! L’adolescent que ha viscut la guerra tindrà tota la vida per oblidar-la ...!. Encara avui dia, després de gairabé setanta anys, els sentiments s’acumulen tots plegats i es fa impossible classificar-los ...
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada