Els pensaments del Ton

Dignitat

   Aquests dies de confinament tens temps per pensar, però normalment moltes persones pensen en coses passades perquè pensar en el futur no és molt aconsellable per l'incert que és, per això és millor que ni tocar-lo en aquests moments.

   Tot això que dic, es per el que veig quan entro al Facebook en què la gent posa moltes fotos aquests dies de quan eren més joves, i la veritat, els encanta fer-ho. Es veu que és el que toca en aquests moments, segurament perquè s'enyoren temps passats.

   Per la meva part avui m'he recordat d'una reunió d'amics amb dinar inclòs (com és que en una reunió sempre s'acaba amb un dinar?) I com és normal després del menjar i de prendre el cafè amb la seva copeta de licor inclosa, vam començar a parlar de tot, de lo diví i de l'humà de la vida, i de sobte un d'ells va comentar que volia ser quan fos més gran una persona digna.    Ell sense arribar a ser molt gran, s'anava tornant més gran que tots els que estàvem allà, vaig pensar que aquest amic s'havia tornat més de pressa que la resta de nosaltres, potser perquè estava envoltat de persones longeves i que no portaven la seva longevitat com la que ell creia que havien de portar-la. Penso que segons ell un hauria de tenir uns cànons en forma de pensar i d'actuar segons l'edat corresponent.

   Recordo també parlant de tot això que quan jo començava la dècada dels quaranta feia de vegades les "tonteries" d'un vint o de trenta i seguidament pensava en què dirien els altres en fer coses que no corresponien a la meva edat estipulada? Al final pensava que la meva ment era així i no tenia el perquè canviar pel que podrien dir de mi els demés.

   I per aquest motiu li vaig dir a l'amic que volia ser digne quan fos longeu: "No et preocupis que tu sempre seràs una persona gran i digna de ser-ho, encara que moltes vegades els altres pensin el contrari de tu, però tu segueix el que la teva persona desitja que siguis, com els altres seran també dignes a la seva manera.

   Després el vaig veure amb un petit somriure i vaig pensar en què era això el que ell esperava de nosaltres li diguéssim, per així quedar-se. mes tranquil·litzat en si mateix.