Dues formes de televisió
Normalment quan em llevo, vaig a caminar i després em dutxo, però fa dies que amb aquesta calor insuportable, ja he de dutxar-me en el mateix moment que surto del llit. Diuen per terres americanes (el que mana) que això del canvi climàtic és una invenció dels altres països per a “joderlos” a ells. Crec que sinó cuidem el nostre entorn, el nostre planeta s’anirà a la merda i nosaltres amb ell.
Però no volia parlar avui del canvi climàtic, sinó de televisió. D’un anunci publicitari i d’una pel·lícula i ... .. començaré per l’anunci.
L’anunci és d’una empresa de gas i electricitat, en què surten dues nenes assegudes en un finestral que dóna al carrer i les dues nenes es dediquen a espiar als veïns amb uns prismàtics per veure el que fan els altres. Des del primer dia que vaig veure l’anunci el vaig trobar horrorós, el que es pugui trobar normal que dues nenes facin a casa de “voyeurs”. Els nens el que han de fer és jugar, estudiar, aprendre, fer esport, etc. però mai seure davant d’una finestra i mirar als veïns. L’altre dia em preguntava si aquest anunci fos la realitat, doncs que seria d’aquestes dues nenes quan siguin adultes; ¿Ho farien tot mirant amb els prismàtics?
Però el més curiós és que no he vist cap queixa a aquest anunci. O potser tots els organismes que defensen els menors ho troben això normal? Aquí deixo el meu pensament.
Anem al segon tema i dir abans que no sóc de veure pel·lícules per televisió, per un motiu simple i és que m’emprenya enormement els talls publicitaris que en elles fan, que et canviïn el xip quan estàs ficat en l’argument de la pel·lícula i et fiquin al mig algun anunci “tonto” doncs la veritat no ho suporto. Però l’altre dia com en totes les coses de la vida, vaig fer una excepció, i vaig veure la pel·lícula “Truman” fins i tot us diré que la vaig veure dues vegades, la primera en versió original i la segona vegada la setmana passada en versió doblada que estava en català. També he de dir que em va agradar més en versió original, perquè sents les expressions dels actors.
Per què em va encantar? Perquè parlava d’una persona amb càncer i que a més per molt que hagués volgut allargar la seva vida, el metge li va diagnosticar que no hi havia solució a la seva malaltia, pel que ell, va refusar de la quimio teràpia i que la malaltia fes el seu curs.
Perquè la pel·lícula resulta entendridora, amb sentiments vius, encesos, i que es parla de la malaltia i de la mort sense tabús. I de una amistat de dos amics de la infància que es troben de nou. Es una amistat sense condicions, respectuosa en els actes aliens i que no espera res a canvi. És d’aquestes amistats a les que un sap que sempre pot recórrer. Una amistat de la qual recórrer en tot allò que la vida et pugui anar exigint.
El protagonista ens ho planteja en la pel·lícula com una persona que sempre va amb la veritat per davant i no s’amaga darrere de les màscares com en el moment que parla amb un altre amic qui li va robar la seva dona. El de l’altre amic que dissimula no veure-ho, de l’amor al seu gos i també al seu fill etc. etc.
Com podeu veure no tot és crítica dolenta que faig de la televisió, només és saber analitzar-ne els continguts.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada