Parlar d’un mateix
L’altre dia estava mirant el meu blog, per saber quants escrits havia posat i dóna la casualitat que amb aquest ja són 75 els que hauré escrit, sincerament per a mi és tot un record i també una satisfacció l’haver-ho aconseguit.
M’agrada llegir opinions i escrits que es fan per internet d’aquests diaris digitals de la informació. Després de sopar i mirant de fons la televisió que sincerament i no sé perquè, cada vegada és una “merda”, doncs bé, continu, estant assegut al sofà amb la televisió davant i amb poc volum si la cosa no és gens interessant, doncs em poso amb el meu portàtil a repassar la informació i opinió d’altres persones que sempre és bo llegir-les. Unes vegades penses que la encerten i en altres penses que s’han passat de rosca en aquell escrit com també us pot passar a vosaltres els que em llegiu en què un dia un està més inspirat que altres o que l’opinió és més encertada que una altra.
El dolent de tot això (sempre he de trobar algun però a les coses), és que la majoria parlen dels altres, del que sigui, però dels altres, el que ells senten o pensen de si mateixos s’ho veten automàticament. Només he trobat a dos comentaristes que de tant en tant expressen una mica el seu jo i són Bernat Dedeu i Enric Vila.
Sempre i pràcticament en aquests 75 escrits que he posat a “Els pensaments del Ton” com ja vaig dir al principi dons que no volia parlar ni de política, ni de religió i ni d’esports (que són els tres temes que normalment tothom escriu) sinó simplement opinions i sentiments personals.
Fa cosa d’un parell mesos més o menys, el meu germà gran em comentava que feia molts anys que no em veia riure d’aquella manera tan feliç. Seguidament vaig pensar que era igual de feliç com sempre (o sigui O zapatero), però en el fons vaig haver de donar-li la raó a reconèixer que malgrat la meva salut dons que tenia raó. No tinc les obligacions que tenia abans, puc dedicar-me a altres coses sense l’obligació de tenir-les de fer, dic el que penso amb diplomàcia (heretat del meu pare) i de vegades sense diplomàcia, però amb respecte (heretat de la meva mare). Sé que hi ha coses que sempre he anhelat i que sé també que mai les he tingut i mai les tindré, però ...... les vaig acceptant pensant que hi ha moltes persones pitjors que jo. Em cabrejo perquè voldria que els altres fossin perfectes en les seves actuacions i .... de vegades també em cabrejo personalment amb mi mateix perquè tampoc jo sóc perfecte. Però el més important és que he sabut evolucionar amb el temps. Passar de ser un nen tímid, poc parlador a ser com sóc ara mateix donant-
te la tabarra a tu amic lector, posant-te aquests “rotllos patateros”.
Avui aquest escrit no és en directe, ho escric el dia de Sant Fermí i ho faig des de les “golfes” de casa meva, tenint al davant meu les teulades i el campanar del meu poble, veient passar els ocells i un cel amb una mica ennuvolat, però ...... .. sincerament veient-ho un es relaxa.
Fins dilluns que ve ...... per als que em vulguin llegir i ...... per a tots desitjar-vos una bona setmana.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada