Històries quotidianes .....
Estava ahir caminant per un carrer d’una ciutat propera. Sortia d’uns despatxos ja que havia de lliurar uns papers i de casualitat em vaig ensopegar amb una amiga meva que feia temps que no ens havíem trobat personalment, la meva amiga és d’aquelles que no et veus molt sovint, però sí d’aquelles que et consideres un bon amic.
No tenia pressa i jo tampoc i ens vam anar a pendre un cafè a un bar. Parlàvem al principi de les nostres saluts com qualsevol conversa es comença, després del que tu fas o jo faig i li vaig comentar que a moments perduts ja que no sé perquè - gràcies a Déu- tinc pocs moments lliures, em dedico a recopilar papers antics i arxivar els esdeveniments que hagin pogut ocórrer dels meus avantpassats.
Li deia que el que més m’agradava era urgar en coses – com a bon escorpí que sóc- a mirar de llegir el que s’escriu i de la forma que s’escriu per anar enllaçant coses com en un puzle i que al final puguis saber una mica més del que diuen els papers ja que penso que cada persona té la seva història personal i en el món hi ha tantes històries com persones que han passat per aquest univers.
Ella em va dir – asseient encara més còmoda a la seva cadira mentre prenia glopets del cafè que havia demanat – compte, compte .....
Li vaig començar a relatar el que jo crec que he descobert des del principi: La meva àvia materna Brigida tenia dues germanas, una més gran que ella que es deia Carme i la petita es deia Teresina. El seu pare era pastisser del poble i coneixien a una família de Lleida de la qual es consideraven com de la família (és allò que de vegades et fas més amb persones que no són família teva que a les pròpies) i un fill d’aquesta família lleidatana era una persona molt culta, era de professió mestre, tots ells van néixer a finals del segle XIX, dic això perquè en aquella època poques persones podien estudiar i després dedicar-se a l’ensenyament. Es deia Francisco, tinc una postal d’ell, que em referié mes tard en que tenia una bonica lletra i escrita totalment en català.
He de dir que la tal Carme va morir d’una broncopneumònia a l’edat de 27 anys i mai va estar casada.
He l’sementada postal que he trobat hi ha les fotos en formes el·líptiques de les tres germanes -es veu que antigament es feien postals amb fotos de les persones i la part de darrere era com una targeta postal – i un escrit d’aquest mestre Francisco dirigida a la Carme – per ell Carmeta – a ella va directament la missiva i d’una forma molt diplomàtica però que jo noto que alguna cosa, alguna cosa hi havia entre ells dos perquè es refereix a alguna cosa personal i la nomena com “Carmeta” i és natural que no s’expressi lliurement ja que era una postal oferta i amb segell que valia 10 cèntims.
Com dic anteriorment la Carme va morir, ell es va casar a Lleida i només va tenir una filla que per cert li van posar de nom Carme – curiós -.
A la meva mare li van posar també Carme en memòria de la germana de la meva àvia i que per cert la meva mare i l’altra Carme sempre van ser molt amigues.
Una altra cosa interessant és que aquesta família de Lleida sempre van nomenar a la meva mare com “Carmela”.
A la meva amiga li va encantar el meu relat que jo havia descobert fa pocs dies i em va preguntar si jo em guardava alguna cosa referent a mi, al que li vaig contestar somrient que les meves coses personals les he destruït ja que no m’agrada estar a la posteritat.
Al que ella em va contestar: Aiiii pillin, pillin !!!.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada