l’Estiu
Avui de bon matí ja m’ha despertat la Terribas amb el seu “Bon dia Catalunya” - sempre poso el despertador per si de cas, però ... el meu rellotge interior ja em desperta a l’hora en punt-. Surto a caminar i ja torno a trobar les mateixes persones que sempre trobava, uns a caminar, altres a agafar el cotxe per anar a la feina, altres a treure el gos perquè faci les seves necessitats on li doni la gana ja que amb l’excusa de la foscor tot segons ells es pot fer. I trobar-te amb tot això ja suposa que l’estiu ja ho anem deixant i que tornem a començar una nova temporada amb il·lusió i que ja hem descansat prou, o millor dit que hem canviat els hàbits del dia a dia per altres diferents que sempre van bé per tornar a reprendre un nou cicle. Per la meva part ahir vaig tornar a començar – i no sé el temps que durarà ja que sóc d’aquelles persones que en català es diu un “Tasta olles” – en saludar i desitjar els diumenges un bon dia amb un petit escrit a tots els que em comunico per WhatsApp. Uns s’han alegrat de nou, altres m’han repetit la salutació i altres doncs .... res de res. Però no passa res ja que sempre he pensat que al món hi ha d’haver de “tot” ja que sinó tot seria molt però molt monòton, si tots fóssim iguals. Veritat ?. Penso que en el fons meu, ho faig perquè es recordin de que el Ton encara existeix. jajajaja.
Aquest estiu per la meva part ha estat un estiu ple de sensacions de tota mena. He fet dos viatges fantàstics compartint amb molt bons amics -uns de fa molt de temps, altres de menys però tots uns bons amics-, ja que això fa que el gaudeixis molt més. En els dos viatges he conegut noves persones -és una cosa que personalment m’encanta – i a les que també considero com a bons amics però encara amb arrel molt tendra que s’ha de cuidar perquè sigui ferma com les altres. La llàstima que molts amics meus per motius que no vénen al cas no poden venir i sincerament els enyoro.
Ha fet un estiu amb calor, molta calor, he anat a concerts, a menjars, a sopars, llegir una mica, d’això molt poc, tan sols “El Joc de l’Àngel” de Carlos Ruiz Zafón. També he rebut una mala notícia d’un amic que ens ha deixat. No vaig poder anar al seu comiat perquè aquell mateix dia me n’anava de viatge.
Un estiu en què he gaudit, m’he relaxat i com a cloenda d’això ahir el “Montbriart” que em va captivar.
A grans trets el que ha donat de si aquest estiu. Queden encara petites coses en trobades d’un dia i un petit viatge de tres dies.
Ara a tornar a la “normalitad” i encara que digui aquesta paraula miraré que alguna cosa canviï perquè ..... el monotonia a la llarga és insuportable.
En propers escrits miraré de parlar de les amistats, dels amics que se’n van, de
viatges, de les mostres visuals com el Montbriart i de tot el que em pugui semblar bé expressar-ho en aquest bloc de pensaments.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada