Setmana Santa (conte)

Setmana Santa (conte)

      Hi havia un vegada en els anys cinquanta un nen que es deia Joan (un nom típic d'aquests dies), era un nen una mica tímid més aviat diria que vergonyós, però que es fixava en tot el que passava al seu voltant. Era d'una família mitjana tirant a pobre com totes les d'aquella època.  Era d'aquelles famílies que avui en dia els diríem religioses, de les que no es perdien cap cerimònia que es feia a la seva Parròquia. I com a mostra d'això, us diré que els seus padrins materns van regalar a la dècada dels anys quaranta, una imatge de talla que representava al Natzarè (ells sempre ho nomenaven com "el Nasareno" com si fos un més de la família) el qual sortia pels carrers de la Vila a les processons de Setmana Santa. La del divendres a la nit era la més important de les processons que es feien durant aquests dies. Sent els seus portants, en aquesta processó, quatre familiars directes del padrí matern, però .... també com era costum davant de "el Nasareno", i anava un nen vestit amb túnica negra i una creu, que de tant en tant recitava una oració cantant. D'això s'encarregaven els néts d'aquest padrins. Eren diversos els néts que tenien, i un parell d'anys com a mínim li va tocar al Joan anar de portant de la creueta i a recitar cantant el "Record". Va haver de aprendre-ho i assajar-ho, abans perquè el lluïment fos el màxim bonic possible. Els portants de "el Nasareno" li deien quan havia de cantar i de vegades sentia que també li deien que cantés una mica mes alt per mes lluïment per al pas del "Nasareno". Encara sort que el pobre Joan quan acabava de cantar-recitar, la gent de la processó li donaven caramels, cosa deliciosa pels pocs caramels que es gaudien durant l'any, la qual cosa servien també per repartir-los entre els seus germans i cosins ja que eren una família molt unida. Escric, escric i escric però em deixo el susdit vers que es cantava en castellà i deia així:

Contemplad el rostro ensangrentado, 

de nuestro señor llevando la cruz a cuestas, 

por la culpa de los pecadores, 

el que rezará un padrenuestro y una ave Maria delante de esta Santa Imagen, 

ganará ochenta dias de perdón, 

por Jesucristo nuestro señor.

      Acabada la processó, venia el bo i el mes saborós de tot el dia. El padrí del Joan a l'acabar la processó, reunia a tota la família a casa seva i allà damunt de la taula del menjador havia coc i coca amb sucre, com també no podia faltar el porró ple de moscatell (Deien que el dejuni del divendres Sant s'acabava quan s'acabava la processó). Al  Joan és clar com era petit res de moscatell ni tampoc als seus germans i cosins, encara que amb algun descuit dels grans, aixecaven el porró un segon, per assaborir la dolçor de l'moscatell. Però .... que bé s'ho passava el Joan menjant, mentre els grans comentaven el com havia anat la processó, de si havien anat moltes persones a fer llum amb seves atxes al costat del "Nasareno"; que si fulano de tal aquest any no ha vingut i s'ha anat a un altre pas a donar llum amb la seva atxa, si aquest any ha vingut tal i qual que feia temps que no venien. En fi, tot això li servia al seu padrí per tenir una vegada mes reunida a tota la família al seu costat.

      Però no acaba aquí la historieta de la Setmana Santa que narro, no ni molt menys. Els padrins del Joan, havien estat forners antigament, i encara portaven en la seva sang dit ofici i que van ensenyar a la mare i a l'oncle del Joan, per això després del refresc ja quedaven els dos germans per al dia següent que era dissabte a fer les mones perquè tenien una pastera al rebost de la casa. L'oncle del Joan pastava i la seva mare a la cuina donava forma a la pasta de cada mona i finalment ho tapaven amb una drap perquè fermentessin i així a la tarda ja es podien posar al forn de llenya. Joan anava moltes vegades des de la seva casa a la dels padrins materns, per ensumar com anava la cosa, ho mirava d'una mica lluny per no molestar el moviment que tenien la seva mare, el seu oncle i la seva àvia ja que la cuina no era per poder fer-hi ball. Ja a mitja tarda començava tota la casa a fer olor de la fragància de les mones. Les feien de les típiques, de les de tota la vida que són les que es posen ous durs (en molts països l'ou representa la Pasqua). I per distingir-les en saber la de cada un, li posaven tants ous com anys tenia el apadrinat. El dia següent el Diumenge de Pasqua després de la Missa Major, el Joan anava a buscar la mona que li havia regalat el seu avi matern. Durant el trajecte cap a casa Joan havia de ensenyar als coneguts que passaven pel carrer la "magnífica" mona que li havia regalat el seu padrí. Ahhhhhh i el dia següent, dilluns amb diverses famílies anaven a "El Mas Vell "a menjar un tros d'aquesta mona.

      Per el Joan eren uns dies molt bonics i sobretot, sobretot molt dolços i penso també, que potser de tant dolç, quan va anar creixent passava bastant de tot tipus de pastisseria.

      I com es diu en els contes: I això és tan veritat com que el conte s'ha acabat.