Alireza i el seu net
Era un esplendorós diumenge del mes de maig quan vam anar a visitar el “Palau Chehel Sotun” de Isfahan al Iran. Quan vaig veure en el seu interior les pintures murals de la sala de banquets, vaig quedar abstret per la seva bellesa pictòrica, vaig gaudir contemplant aquesta sala. La veritat és que no m’hagués mogut d’allí tot el matí.
Després vaig fer diverses fotos, però com volia agafar diversos detalls d’elles m’estirava a terra perquè no em vibrés massa l’objectiu i em poguessin quedar el més nítides possibles les fotos. Mentre anava canviant postures i maneres de fotografiar em vaig fixar que hi havia prop meu, un avi amb el seu nét. Segur que devien pensar que havia d’estar una mica boig per les meves postures fent fotos. Entre foto i foto els vaig somriure amb una petita salutació de cap; l’avi amb va correspondre a la meva salutació però el seu nét m’estava mirant com si fos una cosa llunyana per a ell. L’avi es diu Alireza i el seu nét Ahmad. A Alireza se li notava que estava orgullós del seu nét perquè va fer gestos perquè entengués qui era Ahmad, jo vaig assentir també amb un gest de cap expressiu de que ho havia comprès. Després els hi vaig ensenyar les fotos que havia fet en aquest palau i els detalls de les pintures que havia fotografiat perquè entenguessin la meva estirada per terra per fer unes fotos. Més tard l’avi Alireza em va convidar a que els fes una foto dels dos. Els hi vaig fer tres una de tots dos junts, després la cara de Alireza i després la d’Ahmad. Els hi vaig ensenyar i els hi van agradar (Ho vaig entendre així per la seva expressió de contents). Al final quan vaig acabar em vaig voler acomiadar de ells dos amb el típic gest de portar-me la meva mà dreta al pit del qual ells també van correspondre. He de dir que no he posat la foto d’Ahmad ja que com és costum en mi, no posar per internet fotos de persones molt joves.
Després vaig fer diverses fotos, però com volia agafar diversos detalls d’elles m’estirava a terra perquè no em vibrés massa l’objectiu i em poguessin quedar el més nítides possibles les fotos. Mentre anava canviant postures i maneres de fotografiar em vaig fixar que hi havia prop meu, un avi amb el seu nét. Segur que devien pensar que havia d’estar una mica boig per les meves postures fent fotos. Entre foto i foto els vaig somriure amb una petita salutació de cap; l’avi amb va correspondre a la meva salutació però el seu nét m’estava mirant com si fos una cosa llunyana per a ell. L’avi es diu Alireza i el seu nét Ahmad. A Alireza se li notava que estava orgullós del seu nét perquè va fer gestos perquè entengués qui era Ahmad, jo vaig assentir també amb un gest de cap expressiu de que ho havia comprès. Després els hi vaig ensenyar les fotos que havia fet en aquest palau i els detalls de les pintures que havia fotografiat perquè entenguessin la meva estirada per terra per fer unes fotos. Més tard l’avi Alireza em va convidar a que els fes una foto dels dos. Els hi vaig fer tres una de tots dos junts, després la cara de Alireza i després la d’Ahmad. Els hi vaig ensenyar i els hi van agradar (Ho vaig entendre així per la seva expressió de contents). Al final quan vaig acabar em vaig voler acomiadar de ells dos amb el típic gest de portar-me la meva mà dreta al pit del qual ells també van correspondre. He de dir que no he posat la foto d’Ahmad ja que com és costum en mi, no posar per internet fotos de persones molt joves.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada