La setmana passada mentre ordenava uns papers del meu Pare, que per cert li encantava llegir i escriure, vaig trobar dos escrits que em van impactar i que suposo que a ell també ja que se’ls va anotar d’algun llibre que va haver de llegir i diuen així:
Raoul Follereau que va ser un periodista francès que va deixar el seu treball per dedicar-se a cuidar malalts del tercer món, sobretot leprosos, comentava el següent; que en una leproseria del pacífic, va veure un malalt que mantenia el somriure i l’amabilitat. Recorda que en aquells països i en aquella època que ell ho descriu a principis del segle passat havien de viure aïllats de tot el món i pràcticament eren incurables. És per això que li va cridar l’atenció que enmig de tanta tristesa al seu voltant, hi hagués un home amb aquella actitud positiva.
Més tard va descobrir el secret. Cada matí apareixia, per sobre de la tàpia que aïllava la laproseria, la cara d’una dona i que durant uns instants saludava al malalt i li sonreia. Després ell li va explicar que era la seva dona i li va dir “Quan veig a ella, noto que encara m’estima i això em dóna forces per superar la meva situació”.
També vaig trobar entre els papers un comentari del psiquiatre austríac Viktor Frankl i que va ser deportat al camp de concentració de Theresienstadt. Comentava que allò que li donava capacitat per superar les condicions infrahumanes de l’esmentat camp nazi, era pensar en l’amor de la seva esposa.
Això també els passa a les persones que es queden per exemple sense feina, que l’estimació d’algú proper a ells evita que tirin la tovallola i caiguin en el desànim.
Que força interior com és l’amor, impulsa a donar el millor de nosaltres mateixos i és capaç de desvetllar les nostres capacitats fins a un nivell insospitat. El experimenten aquelles persones que es troben en situacions límit com pot ser l’alcoholisme o una malaltia greu. La majoria de la vegades tiren endavant si tenen al costat alguna persona que els estima.
Però ..... hi ha molta més gent que per les circumstàncies que siguin no tenen a ningú que els estimi, que els ajudi a donar un somriure, que notin el nostre suport. A tots aquests els sentiràs dir que en una circumstància penosa en la seva vida, diran que no són capaços de fer cap esforç per superar-se.
La pregunta és: Donem amor als altres perquè tinguin forces i no decaiguin en el desànim?. L’amor fa miracles?
Aqui ho deixo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada