l’Edat
Aquesta setmana m’he trobat amb una persona coneguda que el dia abans var complir 59 anys, la vaig felicitar i li vaig dir si li havia provat el fer anys, em va contestar que si però em va dir ..... que ja estava de “capa caiguda”. Li vaig contestar que no s’ho mirés així i que quan tingués 80 anys pensaria en el bonic que era tenir 59.
Comento això perquè és el que ens passa als humans ja que en aquest tema mai estem contents (i poder en altres tampoc).
Quan som molt petits ens agrada que ens diguin: “Si ja ets tan gran”
Quan fem la Primera Comunió això ja ens confirma com si fóssim adults.
Fins als 18 anys estem esperant ser majors d’edat perquè així farem el que vulguem (santa innocència jajajaja)
Quan ja hem complert els 18 veiem que no passa res de nou i esperes poder treballar i ser independent i viure en una pis per portar-hi les “amigues o els amics”.
Arribes als 30 i dius ..... “joder se m’ha passat la joventut boja” i segons en quins llocs que m’agradaria anar segurament ja em veuran gran i no podré fer les tonteries que m’agradaria fer perquè em prendran per persona de poc cervell.
Als quaranta ja si que t’acomiades després de resistir-te molt a la joventut i penses: Que bonics eren els anys en què tenia 20 o 30 “.
Als 50 et ve un no se que en el que no saps el que et passa i et entra com en una depressió hormonal. Et mires al mirall i dius: Encara no es nota que en tingui 50.
Als 60 només penses que et falta pocs anys per cobrar la pensió i fer de ric, que vol dir no treballar. Aquests cinc anys és horrorós el que triguen a passar fins que arriben i et diuen el que cobres i .... aquí la tristesa perquè et pensaves que l’Estat et donaria molts diners i et donarà una porca misèria i a més et retindrà. Al dia següent de jubilar-te notes que et fa un mal que no saps el perquè de la teva esquena.
Quan compleixes 70 buenoooo ....... et sembla la fi del món i penses que ja no ets bo per a res però res de res.
El que arriba als 80 pensa ... jo que em queixava dels 70 i ja he d’anar amb bastó.
El que arriba als 90 ja poc pensa, només es queixa i diu als altres que vol morir- se però en el fons vol que se el compadim i diu .... “Qui tingués la vostra edat”.
Dic tot això a grans trets generals, perquè penso que hauríem de gaudir del moment que cadascú viu i oblidar-se del futur i del passat, perquè a la vida només existeix el present i és bo viure-ho amb la màxima alegria i bon humor (i amb alguna pastilla que ens ajudi ..... dons també. jejeje).
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada