Era un esplendorós diumenge del mes de maig quan vam anar a visitar el "Palau Chehel Sotun" de Isfahan al Iran. A l'arribar, vaig veure en el seu interior les pintures murals de la sala de banquets (un altre dia posaré unes fotos d'aquest palau) els meus ulls van quedar abstret per la seva bellesa pictòrica, vaig gaudir contemplant aquesta sala i després vaig fer diverses fotos, però com volia agafar les pintures amb diversos detalls d'elles doncs ...... m'estirava a terra perquè no em vibrés massa l'objectiu i em poguessin quedar el més nítides possibles les fotos. Mentre anava canviant postures i maneres de fotografiar em vaig fixar que hi havia a prop meu un avi amb el seu nét. Segur que devien pensar que havia d'estar una mica boig per les meves postures fent fotos. Entre foto i foto els vaig somriure amb una petita salutació de cap; l'avi va correspondre a la meva salutació però el seu nét m'estava mirant com si fos una cosa llunyana per a ell. L'avi es diu Alireza i el seu nét Ahmad. A Alireza se li notava que estava orgullós del seu nét, ja que em va fer gestos perquè entengués qui era l'Ahmad, jo de seguida, vaig assentir també amb un gest de cap expressiva que l'havia comprès. Els vaig ensenyar les fotos que havia fet en aquest palau i els detalls de les pintures que havia fotografiat perquè entenguessin de la meva estirada per terra per fer unes fotos, després l'Alireza em va convidar a que els fes una foto dels dos. Els hi vaig fer tres una de tots dos junts, després la cara de Alireza i després la d'Ahmad. Els hi vaig ensenyar i els hi van agradar (Ho vaig entendre així per la seva expressió de contents). Al final quan vaig acabar em vaig voler acomiadar de ells dos amb el típic gest de portar-me la meva mà dreta al pit del qual ells també van correspondre. He de dir que no he posat la foto d'Ahmad ja que com és costum en mi, no posar per internet fotos de persones molt joves.
Escrit en el Facebook el dia 1 de Setembre de 2014
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada