A la Maria Pilar (Pili)
Quan érem joves, (tu més que jo), començàvem a anar a la platja a partir de diumenge següent de Setmana Santa fins a la Pilarica a l’octubre, tots els diumenges ens trobàvem allà de diferents edats, tu vènies quan podies. Allà ens divertíem xerrant, jugant a la pilota, i prenent el sol per després posar-nos vermells com el tomàquet el dia següent (almenys jo). Et podria recordar moltes anècdotes boniques d’aquells temps, però et diré solament una Pili, crec que alguna cosa grossa us vaig haver de fer a tu ia una altra amiga teva que a l’hora d’anar-nos cap casa em vau amagar les sandàlies de platja i vaig haver d’anar conduint descalç. Segur que el càstig era mereixedor del que vaig fer jo.
Van passar els anys tu et vas casar, vas tenir fills, però sempre vam tenir certa simpatia mútua, et vaig animar a que entressis a Facebook, ho vas provar però al final ho vas deixar i vaig entendre perfectament els teus motius. Quan ens trobàvem parlàvem dels viatges que tant tu com jo fèiem, t’encantava viatjar, a conèixer, a experimentar, eres una enamorada d’Egipte com jo.
Va passar el temps a tu et van operar diverses vegades i la nostra comunicació es va anar difuminant, però el que són les coses de la vida, en un moment donat sense saber tu mateixa el perquè ho feies, vas agafar el mòbil i vas apretar un botó i la casualitat va ser , que era el meu número de telèfon, i vam tornar a parlar. Et vaig prometre anar-te a veure. Vaig vindre algunes vegades a casa teva, no totes les vegades que crec que havia d’haver vingut. Et visitava a la tarda i passàvem diverses hores parlant tu i jo i el teu amic Pedro (que tant et va ajudar en els moments difícils de la teva malaltia) perlavem de moltíssimes coses i també de les enraonies (Quant de mal fan certes persones quan parlen). Quan vaig saber que t’havien ingressat me’n vaig anar a l’hospital (saps que a mi els hospitals em fan pànic ja que quan arribo a ells ja noto una olor per desmaiar-me, de vegades he pensat com podies tu treballar cada dia en un Hospital) i no et vaig trobar a l’habitació perquè et estaven fent un tac. La penúltima vegada que et vaig vindre a veure’t a l’hospital estaves desperta, crec que vas estar contenta de veure’m. El Pedro, el teu amic em deia més o menys el que tu em volies dir. Et vaig dir diverses ximpleries perquè sortís de la teva cara un somriure i vas riure i això va ser per mi un gran regal que em vas donar.
Ahir em comunicaven prop del migdia que ens havies deixat als 56 anys. Segur que t’has anat sense rancor perquè vas saber perdonar a tots, que és el més important i bonic que pot fer una persona.
Sempre tindré un grat record de tu, per això no vull dir-te adéu, tot i que sé que t’has anat per sempre, sinó dir-te un .... Fins aviat!
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada