Ajuntament

 

Ajuntament

   Amb motiu dels 400 anys de la Concòrdia per la independència de Montbrió respecte a Cambrils, s'ha publicat un interessant llibre sobre aquest tema i que crec que pot donar-nos una idea de com eren i vivien els nostres avantpassats. Felicitats a tots ells.

   Dit això, haig de dir i reconec que no soc cap historiador, simplement soc un veí d'aquesta Vila, que l'aprecio i sobretot estimo el carrer de la Closa, i al meu entendre voldria puntualitzar i expressar el meu punt de vista.

   Quan es va construir la muralla com tots sabem, es deixava un fossat entre la muralla i els habitatges perqué els assaltants de les muralles, no poguessin entrar d'aquesta manera directament a les cases del poblat, i així fos més fàcil combatre als saltadors de muralles.

   Amb el temps aquests terrenys els hi van apropiar les famílies de les cases confrontants per a guardar els seus ramats, tenir animals per a la subsistència, rafals per a les eines que utilitzaven per a conrear en  els seus "trossos". Fins i tot avui en dia i amb el temps transcorregut hi ha una casa al carrer del Rec que només és el terreny del fossat.

   El mes segur que la primera casa de la dreta del carrer de la Closa, va fer el mateix que totes les altres, fins i tot diria que van deixar a principis del segle XIV com a porxo per a les reunions dels representants de Montbrió.

   Abans de continuar diria que una casa de un carrer, sense que es diguin els noms dels propietaris se la nomena per un numero.

   Els números als carrers es comença amb la primera casa sent la de l'esquerra -totes les de l'esquerra són els imparells i les de la dreta parells -.

   Es diu en el llibre publicat en l'apartat escrit per la senyora Carme Puyol "llicenciada en història" pagina 26. Que el senyor Marc Ribas escriu que a principis del segle XVII (no posa data) es va adquirir la segona casa del carrer Closa, i em pregunto: on està la segona casa si la nomenem per numeració?

   A continuació la senyora llicenciada, ens comenta que el Consell el dia 17 de gener de 1668, segle XVII - és el mateix segle - es proposa la construcció del nou ajuntament, però ... no diu res que van comprar el terreny per a la seva construcció, com tampoc es diu que venguessin segons es dedueix la casa que descriuen que era l'antic Ajuntament.

   Al meu entendre l'arcada que hi ha a la porta de l'ajuntament que dona a la Closa és semblant en estil, a dues arcades més que hi ha en el mateix carrer.

   A vegades diem que les comparacions són odioses però si heu vist l'ajuntament de Barcelona pel carrer Ciutat, té l'antiga porta que en ampliar l'ajuntament van fer la façana en la plaça de Sant Jaume. No hauria estat la mateixa idea que van tenir els representants municipals de Montbrió en ampliar l'Ajuntament?

   Aquí deixo això i mentre els "experts" en Història no em demostrin el contrari creuré que l'antic Ajuntament era la segona casa del carrer i que correspon a la porta que té l'Ajuntament al carrer Closa en l'actualitat.

PS.  He trobat a faltar per a redactar la Història, dir que el Senyor Marc Ribas, "es va oblidar" de retornar tots els papers inclòs el llibre de la Concòrdia que hi havia a l'Ajuntament per a fer la seva història de la Vila. Crec que hagués estat just també, donar esment especial a la Senyora Conxi Borràs i Moix, que gràcies a ella es van poder recuperar els documents  que aquest senyor tenia a la seva llar, i que no eren de la seva propietat i gràcies a ella, van passar de nou als seus propietaris municipals, amb tristesa dir, que els seus descendents no els van donar tots, ja que una part d'ells, i no sent els seus amos legals, els van lliurar per al seu compte, glòria i honor a l'Arxiu de la Corona d'Aragó.

   Esperem que l'Ajuntament tingui a bé cuidar, d'un altre cas similar que ha passat recentment en la nostra població.

La mirada personal

La mirada personal

   Quan estic començant a escriure aquest article sincerament no se si posar-me a riure o a plorar.

    Perquè dic això? Ara us faig cinc cèntims del tema.

     A final del segle XIX va néixer als Països Baixos un pintor "avantguardista" anomenat Piet Mondrian, per als entesos diuen que va ser un gran pintor en aquest estil d'art, com també en el paisatge i en el autoretrat.

   El sorprenent del seu art és que té un quadre anomenat "Nova York City I, 1941" . Aquest quadre ha estat exposat en el Museu d'Art modern de Nova York i últimament es troba en el museu Kunstsammlung de Düsseldorf.

    Fins aquí tot bé i gens opinable, però ... fa uns dies han descobert que aquest quadre l'han penjat sempre a l'inrevés. I el curiós és que durant 77 anys ningú s'ha adonat d'això o ningú a opinat per por que no li diguessin que no entenia de l'art d'aquest pintor, fins que per fi algú s'ha atrevit a dir-ho.

  Això em recorda el conte del "Rei nu" d'Hans Christian Andersen en què tota la gent del poble va lloar emfàticament el vestit del Rei, temorosa que els seus veïns s'adonessin que no podien veure'l, fins que un nen va dir ... «Però si va nu!» 

  Personalment no entenc d'art abstracte i sincerament m'és igual que estigui o no estigui colocat bé o malament, per a mi em fa el mateix efecte, però totes aquestes persones que es "diuen expertes" i que ho han classificat sempre com una cosa excepcional i que "pontifiquen" sobre aquest art i a més, et donaran moltes explicacions del que signifiquen totes aquestes obres i el que representen, ara .... al cap de gairebé un segle es donen compte ... que està penjat a l'inrevés, "manda huevos". Això demostra que cap d'ells tènia ni puta idea de la interpretació d'aquest quadre ni s'havien preocupat del perquè aquest pintor va fer aquest tema. 

  Si vosaltres o jo l'haguéssim comentat, a aquests crítics d'art o als directors dels museus que el quadre estava mal col·locat ens haurien considerat com uns ignorants.

  Sempre he pensat que tota persona que "pontifica" sobre qualsevol tema ja sigui en art, esport, política o religió, té el mateix valor que tu també tens en poder opinar en total llibertat. 

  A vegades algú m'ha preguntat per exemple si m'agrada una pintura en concret perquè els agradaria col·locar-la a la seva llar, i jo sempre contesto que pot agradar-me a mi, però el primordial és que a ells els agradi i gaudeixin d'ella en contemplar-la.

  Una altra cosa és que un vulgui invertir en obres d'art. I si vols això doncs ... compra't un quadre de Piet Mondrian, que pujaran de valor després d'aquest famós escàndol.

  Perquè es vegi que no ho dic per dir us comentaré una anècdota personal. Una vegada em vaig trobar al costat d'un contenidor de desaprofitaments, un quadre a l'oli, pintat sobre un tros de fullola (al final poso la foto), sincerament el conjunt de tot el dibuix em va encantar, i interiorment alguna cosa sentia per aquesta pintura, ho vaig emmarcar i ho tinc exposat en una paret. 

  No té valor monetari perquè no està signat i segur que és d'un pintor aficionat, però ...  personalment ho gaudeixo quan el contemplo.

 

Perinatals

Perinatal

     L'altre diumenge, sortint d'un ofici religiós, estava parlant amb una persona,  i em diu:

   -Vaig al cementiri que hi haurà la inauguració d'un petit monòlit dedicat als perinatals.

   -Si, vaig sentir dir que ho havien d'inaugurar però no recordava quin dia seria.

   -Vols venir amb el meu cotxe?

   -Doncs sí, accepto la teva invitació.

      I vaig anar, més aviat per curiositat que no per un altre motiu.

   En arribar ja hi havia alguns matrimonis que s'esperaven, alguns d'ells eren els promotors d'aquest espai dedicat a tots els bebès que concerneixen en el període immediatament anterior o posterior al seu naixement.

    Es van fer els discursos pertinents de les autoritats, platicant pel motiu que els va portar a dedicar aquest petit monument a tots els perinatals de la població, ja que la majoria no estan enterrats, i així serviria per recordar la seva memòria. 

   Van parlar seguidament un parell de pares en representació de tots ells, comentant les circumstàncies i el que per a ells, aquests fills que van desaparèixer de les seves vides de forma inesperada ... encara avui dia, viuen dins dels seus cors. 

   Mentre estaven parlant em va venir en la ment, que el meu Pare m'havia comentat que als dos anys de néixer jo -Penseu que en aquelles èpoques i les anteriors, els matrimonis engendraven cada dos anys- i era un dia d'estiu en què la meva Mare l'estava ajudant a ell en el camp, i va tenir un avortament, tot seguit em va comentar que amb tota probabilitat hagués estat una nena.

  Des que m'ho va comentar vaig pensar moltes vegades en això. La meva Mare mai va dir res sobre aquest tema. I francament m'hauria agradat personalment tenir una germana, potser és perquè quan no has tingut una cosa real ... al final la fas idíl·lica. M'imaginava com hagués estat de feliç la meva vida si hagués viscut ella,  i ... de sobte, un que estava al meu costat em diu:

  -Sembla que estiguis absent. 

  -Et passa alguna cosa?

   I jo en dir-me això vaig tornar al món real i li vaig contestar:

  -Res ... coses del Ton.

   Quan baixes de les il·lusions de la ment a tocar els peus en la terra, creus que si hagués viscut la meva germana segur que el meu germà petit no hagués nascut perquè tres fills en aquella època eren ja molts per a una família treballadora. 

   A vegades la realitat fa dir-me, que m'hagués fotut molt pensar que no hagués existit el meu germà petit, com tampoc i de manera recíproca, els seus dos fills i els seus nets.

   La vida és com és, seguint endavant amb el que la naturalesa ens designa, i cada vegada que vagi al Cementiri i veuré aquest monument, tindré un record per a la meva germana, com suposo que el meu germà petit també tindrà per a la seva filla perinatal.

Ens hem tornat bojos?

Ens hem tornat bojos?

     Com cada dissabte vaig amb el meu cotxe a comprar aliments per a la setmana. Miro d'anar a primera hora, això de les 9 del matí perquè hi ha menys gent i sempre he pensat que així un compra amb més tranquil·litat, a més vaig a un Supermercat que és ampli en els seus passadissos, hi ha de tot i a més t'atenen amb la meva llengua materna.

    Abans d'arribar he passat per davant d'una gasolinera de "Low cost" i m'a sorprès de la poca gent que hi havia, ja que normalment hi ha moltes cues.

      Quan arribo al supermercat em quedo una altra vegada sorprès, perquè gairebé tots els pàrquings estaven ocupats, cosa que cada dissabte trobes lloc on un vol. He pensat que no m'hagués equivocat d'hora i que fora més tard, miro l'hora però no, eren les 09,05 del matí. 

      Hi havia molt de moviment dins, gairebé tothom amb presses buscant el seu gènere preferit, mentre les prestatgeries, moltes d'elles estaven buides. 

       Dins del Super, hi havia uns amics els quals moltes vegades ens trobem a la mateixa hora i m'han comentat que ells abans havien anat a un altre supermercat per unes coses en concret i que no han trobat pàrquing al moment d'obrir-lo.

     Comento amb ells, que ens passen informacions per Whatsapp o per altres xarxes i ens diuen que pot haver-hi un problema amb l'oli de gira-sol i tots a comprar encara que molts només usem el d'oliva però ..... com tots compren, doncs un no pot quedar al marge del que fan els altres, i ha de comprar grans quantitats. Per cert haig de dir que no sols Ucraïna produeix oli de gira-sol.

      Ahhh .... els agents distribuïdors comenten que hi ha estoc però com ha corregut la veu doncs tots a comprar.

      Hi ha hagut també la faula que hi hauria vaga de transport cosa que de moment no és veritat.

     I penso ... no ens adonem que ens manipulen les grans empreses, enviant notícies falses i així al final encariran els productes i no serà per culpa de la guerra, sinó al fons nosaltres mateixos que el causem ?.

      A vegades penso que ens hem tornat tots bojos. 

      Per cert ara entenc el perquè no hi havia cotxes en la gasolinera "Low Cost" perquè tots estaven en els "Supers".

P.D.: Haig de dir que he comprat pràcticament el mateix que les setmanes anteriors.

Pare.

 

Pare.

       Un altre escrit que vaig fer a Facebook, i el qual el reprodueixo aquí. El vaig publicar el 8 de març del 2016.

Reprodueixo :

Bon dia, avui voldria parlar d'una persona en concret i de la seva cultura. Es deia Josep i va néixer l'any 1915, abans però permetreu-me que retrocedeixi encara uns quants anys enrere; al seu padrí matern (en la meva població fins fa poc als avis els dèiem padrins ), la seva professió era la de carreter que arreglava els carros dels pagesos, però a més era un home culte; va ser director d'una orquestra i compositor, que per cert a causa algun “espionatge” va haver de registrar totes les seves composicions en la Societat d'Autors perquè no se les copiessin. Anava a peu per les Festes Majors a escoltar concerts a totes les poblacions de la comarca. La seva filla que era la mare del Josep, entenia de música i tocava el piano (en un temps en què les dones només servien per treballar i casar-se per tenir fills), quan es va casar el seu viatge de nuvis va consistir en dos o tres dies a Barcelona , per un motiu molt especial el de poder anar al Liceu a escoltar Opera a les grades de dalt de tot per motius econòmics. El Josep que li hagués encantat poder anar a viure a Barcelona per tenir més amplituds a la vida, va haver de ser pagès per motius familiars, ell no va tenir com a “hobby” la música com els seus avantpassats, però si que li agradava dirigir un grup de teatre (cosa que un fill d'ell i el seu nét, han continuat en el camp cultural i també teatral). Amb esforços d'una època en que els diners no anaven amb molta abundància ell ja estava subscrit al Correo Catalán, després a Tele / eXpres i finalment La Vanguardia. Va ser una persona que va escriure moltes poesies i li encantava fer escrits. Abans de casar-se ja va començar a escriure en un dietari les seves vivències i que va ser interromput uns pocs anys per tornar-lo a continuar durant diversos decennis, fins als seus últims moments (deu ser també per herència que també, té un nét que és periodista i escriptor en l’apartat cultural).

Li encantava la lectura de qualsevol tipus de tema, tant cultural, com polític i religiós.

A l’estiu de l'any 2002 va conèixer i va tenir certa amistat amb el sociòleg, periodista i escriptor Salvador Cardús, i fruit d'això, en el seu llibre "Ben educats" hi ha dues pàgines en què parla d’en Josep.

 Persona que li encantava enviar missatges als seus amics amb el seu mòbil, fins i tot el últim "Reis Mags" que ell va viure, li van portar una  “Tauleta tàctil” i en ella en un mes i escaig es va posar a navegar per internet.

Us preguntareu el perquè comento això ?, doncs perquè avui fa tres anys que ell se'n va anar per sempre als pràcticament 98 anys. He volgut passar tres anys perquè les coses amb el temps es veuen amb més òptica, i retre-li un petit homenatge escrivint com he fet en aquests 10 darrers dies, uns pensaments meus diaris com ell feia en el seu dietari. Els he escrit per a ell que estava tan aficionat als estris moderns; per això he escollit internet perquè penso i tinc la convicció que els haurà llegit des d'on ell estigui. Aquest Josep era el meu pare.

Que tingueu un feliç dia i ....... sincerament aprofitar-ho tot el que pugueu, perquè ..... “La vita è Bella”. Adéu siau

Són les 08,07 h

Records.

 Records.

      Avui en obrir el Facebook, em recorda que tal dia com avui de fa sis anys, vaig escriure dues línies que en aquells moments vaig considerar que les tènia d'escriure. 

     Eren temps en què encara no tènia el meu blog i parlava d'una amiga que per cert ja fa tres anys que ens var deixar. 

   Recordo també que he tingut tres familiars pròxims que ho han patit, i que per sort ho han superat, com també en aquests moments tinc d'una amiga meva que ho està superant. 

    És el motiu el qual m'he decidit reproduir-ho de nou en el meu blog.

Reprodueixo:

Bon dia, sempre he admirat a les persones que per una malaltia personal tenen la valentia de tirar endavant i amb ànim de superació. Penso sincerament, que si em passés a mi crec que m'esfondraria. Admiro a moltes persones que han passat per això, i especialment a un familiar meu.

Ahir vaig passar bona part del dia per anar a visitar per segona vegada a una amiga meva; ja que ella viu una mica allunyada d'on jo resideixo. Haig de dir que m'ho passo molt malament visitant malalts d'aquest tipus, però crec que havia d'anar per veure-la perquè estava segur que ella estaria contenta de veure'm. He posat la meva millor cara al veure-la, i ella amb la seva mirada i el seu petit somriure m'he adonat que també estava contenta de veure'm. Sabeu el que mes m'impacta a mi d’aquestes persones? doncs la gran voluntat que tenen de superar la malatia, encara que els hi caigui el cabell, encara que li caiguin les ungles, encara que de sobte els vinguin fogots de calor i s'han de ventar. etc. etc. I tot ho van superant amb unes enormes ganes de viure que jo sincerament els envejo. 

Hem comentat que fa cinc anys precisament en aquest mes de Març vaig anar al seu casament i també hem parlat de nous projectes per poder fer de cara el proper any  i d'altres coses mes banals, per això per mi és d'admirar i llevar-se el barret i dir “CHAPEAU” en majúscules. 

Avui després d'aquesta visita d’ahir, estic content d'haver-hi anat perquè el temps que he estat al costat d'ella l'he fet riure amb les meves “ximpleries”. I …. el riure és bo i saludable. A més m'ha donat un enorme lliçó de que mai a la vida s'ha de defallir.

Que tingueu un feliç diumenge i ……. viure-ho amb alegria i bon humor.

Són les 07,58 h

Comiat d'un estiu atípic.

 

Comiat d'un estiu atípic.

     

      Ja estem el mes de setembre, i com és natural anem notant que la llum solar va decreixent, però encara no s'ha acabat l'estació estiuenca, perquè ens queden uns dies, però si que s'ha acabat la il·lusió i el descans que normalment desitgem quan ve l'estiu. 

     La segona estació de l'any és temps de poques notícies, més aviat de tranquil·litat pensant que el dia hi ha mes hores de sol i això fa que les persones en general estiguem mes relaxades i mirem de divertir-nos.

     Però el d'aquest anys .... ha estat atípic, ple de notícies de tota índole tant de civils, com de religioses i com també de travetes, d'enveges etc etc.

     Feia temps que no escrivia en aquest blog però també haig de dir que tot aquest temps d'absència,  vaig començar a escriure mes de deu articles i que al final o no els vaig acabar o no vaig voler publicar-los, per un motiu molt simple i és que no m'agrada crear polèmiques ja que els meus escrits, podien ser mal interpretats.

      No m'agrada parlar per aquí ni de política ni de religió, però avui voldria parlar del que passa a l'Afganistan, en què tots ens esquincem les vestidures pel que succeeix en aquest país. Amb mes de 20 anys de guerra civil, hem anat els "occidentals" a "salvar-los" i mira per on com ha acabat la cosa, i com diem aquí "Com el Rosari de l'Aurora". Ara ens fan veure el mal que ho passaran les dones i les nenes en aquest país. I em pregunto jo : S'ha fet alguna cosa per a evitar-ho?. Penso que tot a estat per interessos de països (País estratègic en les conduccions de gas i de petroli, moltíssims minerals com el Liti que serveix per a fer bateries recarregables) i de la resta com les persones que volien fugir i les han deixat allí a la seva sort. Aquesta actitud ens demostra l'interès cap als seus habitants i que en el fons els importa un rave tot el que els passi.

     Ens diuen els efectes del mal tracte que poden tenir les dones i penso ..... es preocupen de les persones d'aquesta religió i que viuen amb nosaltres en occident perquè això no els passi aquí?. 

     Narraré una petita història que vaig viure. Un dia per assumptes personals vaig ser a casa d'una família musulmana, el pare em coneixia i vaig voler parlar amb la seva filla jove i major d'edat per a mirar que estudiés el català i així poder desembolicar-se amb normalitat dins de la nostra societat. Em van dir que en aquell moment no era a la casa però jo la vaig veure que mirava de reüll des del fons del passadís. Li vaig insistir diversos dies al seu pare que ella aniria amb una professora de català dues hores cada setmana i als voltants del migdia. Cada vegada em posava excuses dient-me que ella no volia fins que al final em va dir el següent : Si li passa alguna cosa a la meva filla et faràs càrrec tu d'això?. Li vaig contestar negativament ja que ella és major d'edat i a més aniria a classes en un lloc cèntric de la població. Al final el pare va accedir i ella va anar amb ànims d'aprendre, era intel·ligent i per cert molt maca. Se li notava aquesta petita llibertat a aprendre i de poder sortir del seu àmbit familiar. Va durar això molt poc primer perquè la van voler casar amb un home i que al final les famílies no es van avenir en les "negociacions". Mes tard van trobar una altra persona que potser ella poc o res l'havia conegut personalment i la van casar amb aquest últim. Penso en aquests moments que aquesta jove si hagués pogut triar segur que fins i tot hagués pogut estudiar en la universitat perquè es veia intel·ligent però ..... .

    Em pregunto hi ha diferència del que passa al nostre país amb el que succeeix a l'Afganistan?. Això d'aquí no es comenta, però d'un país llunyà que bo ens agrada dir-ho com si en occident tot fos normal.

      En aquests moments recordo un comentari que vaig fer al nostre guia en el meu viatge a l'Iran sobre els costums islàmics. I ell em va contestar : "Vosaltres en aquests moments esteu l'any 2014 (Any que vaig visitar aquest país) per a nosaltres encara estem l'any 1436. I et pregunto que és el que fèieu vosaltres en aquest any cristià en nom de Jesús ?, ens falten 578 anys per a actuar com vosaltres". Ho vaig pensar  i vaig assentir que segurament tènia tota la raó.

      La pregunta final que em faig: Perquè els dirigents polítics i els religiosos d'orient i d'occident, distorsionen la política i la religió per als seus interessos personals? Perquè la humanitat no ens adonem del que en realitat fan? Qui té la culpa de tot això..... Ells (dirigents polítics i religiosos)? o nosaltres de no percebre-ho i de no posar el nostre granet de sorra per a solucionar-ho?